La Vanguardia, La Caixa, Foment del Treball sense incidència en el sobiranisme… ja no pinten res… és una de les conclusions de l’article “Sánchez Llibre, La Vanguardia i la desesperació de la ‘burgesia catalana’ per haver deixat de ser-ho” de Vicent Partal publicat a vilaweb comentant l’article “La burgesia catalana i l’independentisme exploren una possible entesa política” publicat a La Vanguardia. Vicent Partal pregunta: “Avui qui es pot creure, ni tan sols a Madrid, que Sánchez Llibre, La Caixa o La Vanguardia tinguin cap mena d’incidència o influència sobre el catalanisme?”. El texto de Partal, original en catalán, sigue a continuación. Es fácilmente comprensible.
2.- UNA VOLTA LLEGIT L’ARTICLE, ja es veia de seguida que tot era molt exagerat. La presumpta “entesa” es limitava en realitat a una reunió de Sánchez Llibre amb el president Puigdemont a Brussel·les “no revelada fins ara”, reunió que el diari només podia adjectivar de “dilatada” i que en realitat va ser més que freda; a un dinar de fa mesos del president Aragonès amb la direcció de Foment del Treball, “que tampoc no va transcendir públicament”; i a algunes reunions del dirigent d’ERC Oriol Junqueras, també amb Sánchez Llibre i amb alguns altres empresaris, reunions en què Junqueras es va negar a acceptar les peticions que li feien perquè s’entengués amb el PSC. Més pa que formatge.
3.- LA COSA, L’ANÈCDOTA, NO DONARIA PER A MÉS si no fos perquè delata, i precisament en el diari de la “burgesia catalana”, la desesperació creixent d’aquell grup de gent que es va posar en el costat equivocat el primer d’octubre del 2017 i que ara paga cara la conseqüència dels seus actes.
4.- DURANT DÈCADES, AQUES SECTOR de la societat catalana havia viscut passablement bé a Madrid, gràcies al conflicte. Immers en un conflicte nacional permanent, l’estat espanyol va aprendre ja fa més de cent anys a jugar amb una doble baralla: els polítics en una mà i els empresaris en una altra. El “catalanisme” tenia així dues cares i els governs espanyols de torn, per això mateix, tractaven les empreses i els empresaris catalans amb una deferència excepcional, singularitzant-les. Singularitzant-les pel que eren, però sobretot, sobretot, perquè els veien com a representants d’alguna cosa més que el seu negoci. La Caixa, per a posar un exemple fàcil d’entendre, no era un banc com els altres. I no la podien tractar, en conseqüència, com als altres. De manera que fins que no se’n va anar de Barcelona i va deixar de ser “la catalana”, sempre va estar a recer de les maniobres i fantasies del sector i dels governs successius.
5.- TANMATEIX, EL REFERÈNDUIM D’AUTODETERMINACIÓ, la proclamació de la independència i el 155 van significar, també, un gran canvi en aquesta relació. Això que La Vanguardia en diu la “burgesia catalana” es va girar d’esquena a la seua gent i va esdevenir una peça clau de l’atac dissenyat de Madrid estant contra les aspiracions democràtiques dels ciutadans. I aquest va ser un gest amb el qual, sabent-ho o no, van cavar la seua tomba.
6.- PERQUÈ ARA RESULTA TAN EVIDENT que la “burgesia catalana” ja no representa el “catalanisme” que simplement els seus serveis han deixat de ser atractius i necessaris a Madrid. I amb això s’han acabat les deferències amb els empresaris catalans, aquelles llargues converses sobre què passava durant les quals ells sempre trobaven l’ocasió de presentar aquest dossier o aquell, aquest negoci o l’altre.
7.- ENTEMGUEM-NOS: LA “BURGESIA CATALANA”, de fet, no ha representat mai massa, en l’època contemporània, el catalanisme, com a fenomen popular. Però és veritat que era creïble quan afirmava tenir una certa capacitat d’intervenció sobre el catalanisme, per a mirar d’acostar-lo a posicions polítiques de moderació i d’entesa amb Espanya. I era precisament això, i només això, que li donava una condició especial als centres de poder madrileny. Diferent del que tenia un banc, una empresa o un diari, posem per cas, de Guadalajara. O de Múrcia. O de Sevilla. Però ara qui es pot creure, ni tan sols a Madrid, que Sánchez Llibre, que La Caixa, que La Vanguardia mateix, tinguin gens de capacitat de moderar res en aquest país ni cap mena d’incidència o influència sobre el catalanisme, reconvertit obertament en el moviment independentista?
8.- ELLS TOTS SOLS VAN MATAR LA GALLINA dels ous d’or. I per això ara, quan en tasten les conseqüències i s’adonen que ja no pinten res i que són com qualsevol corredor de comerç de Guadalajara, Múrcia o Sevilla, s’espanten i corren a construir fantasmes, fent fer el paperot al seu diari. I fan petar de riure quan proclamen a tota pàgina que “la burgesia catalana i l’independentisme exploren una possible entesa política”, vejam si així a Madrid algú els torna a fer cas i ells tornen a gaudir de les prebendes que hi rebien quan hi havia aquella vella autonomia catalana, la dels Pujol i Maragall, que va desaparèixer la dècada passada. Quina manera de fer el ridícul.