Alberto Núñez Feijoo reivindica “la cultura de la paraula; sense paraula no hi ha política”. Al revés. Els fets prevalen sobre el buit bla-bla-bla de les paraules. Els cristians que intenten ser bons cristians tenen en compte aquest missatge de Jesús als seus deixebles: “No tothom qui em diu ‘Senyor, Senyor’ entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel” (Mateu 7, 21). I fer la voluntat del Pare (Déu) implica avui respectar i promoure els drets i les llibertats de totes les persones i de tots els pobles.
2.- Els fets, però, demostren la sintonia existent en l’espanyolisme (PSOE, PP, Podemos, VOX…). Aquests partits comparteixen el seu suport a la desacreditada monarquia imposada pel dictador Francisco Franco en la figura de Juan Carlos I, rei emèrit fugat per obscurs afers financers i de faldilles. Els partits espanyolistes, des de Pedro Sanchez a Santiago Abascal, també coincideixen en negar el dret d’autodeterminació de Catalunya.
3.- Conseqüència de tot això és que els dirigents del partits espanyols no tenen inconvenient ni escrúpols en votar-se entre ells, ans el contrari. Un exemple, mal exemple. Jaume Collboni es alcalde de Barcelona gràcies al vot dels colauistes de Comuns i de PP que alhora s’entén amb VOX.
4.- Els catalans tenen (tenim) la sort de poder donar el vot als que no son PSOE, ni PP, ni Podemos, ni VOX. I és que hi ha una alternativa catalana a l’espanyolisme i que trenca l’esquema del règim establert. Una alternativa, a més, que pot emprar una via constitucional perquè els auto denominats partits constitucionalistes (PSOE, PP, Podemos, VOX…) no creuen, de fet, en la Constitució.
5.– El règim te signat l’instrument de ratificació d’Espanya del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (Nova York, 19 desembre 1977). Aquest Pacte, amb les signatures de Juan Carlos I i de Marcelino Oreja Aguirre (ministre d’Afers Exteriors) te avui plena vigència, malgrat que el règim el viola sistemàticament. L’article 1.1 d’aquest pacte estableix: “Tots els pobles tenen el dret autodeterminació. En virtut d’aquest drets estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen alhora el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Els demòcrates, sí, promouen i defensen el dret d’autodeterminació.