Feridor silenci episcopal davant Crist de nou crucificat (Puigdemont, Ponsatí, Comín)

199

Dos fets polèmics i amb impacte mediàtic han succeït aquesta Setmana Santa. La crucifixió i crema pública, a Espanya, de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Antoni Comín. I, a Catalunya, un gag televisiu sobre el show de la Virgen del Rocio.

2.- L’episcopat català, entre els que figura Juan José Omella (president de la Conferència Episcopal Española), manté una altra vegada un escandalós silenci davant Crist de nou crucificat com és la crema dels tres polítics catalans, demòcrates, pacífics i independentistes. Aquest  episodi burlesc i fomentador d’odi forma part de “La quema de Judas”, a La Rioja, consistent en cremar als que ells consideren dolents. Es el mateix silenci que l’episcopat va mantenir  davant l’“a por ellos” que gent de l’Espanya profunda i no tan profunda cridaven per animar a les forces policials que marxaven a Catalunya per impedir l’exercici del dret d’autodeterminació.

3.-. Aquest silenci de l’episcopat contrasta amb el seu comunicat sobre l’afer de la Virgen del Rocio. Manifesta: “El rebuig davant d’una paròdia que fereix la sensibilitat de moltes persones (…) No es pot ferir amb aquests tipus de gags que ultrapassen el sentit de l’humor i la dignitat  de la fe de tantes persones”. Preguntes: ¿És que l’episcopat no ha de rebutjar la parodia de la crema dels polítics catalans? ¿És que aquesta crema no fereix la sensibilitat de moltes persones? ¿És que aquesta crema dels tres polítics catalans no ultrapassa el sentit de l’humor i la dignitat de la fe de tantes persones? ¿Es que el gag televisiu, potser un xic demagògic, no pot ser interpretat con una denuncia a la versió nacional catòlica franquista de la religió, nacional catolicisme que està a les antípodes del missatge del Déu de Jesús, missatge alliberador de tot mal, de tota opressió, de tota repressió?

4.- Sembla mentida que s’hagi de recordar als bisbes que en un conflicte entre l’ésser humà (en aquest cas, Puigdemont / Ponsatí / Comín) i una imatge (en aquest cas, la Virgen del Rocío)… els cristians sempre han d’optar per la coherència de la seva fe que s’arrela des del principi dels temps en la condició humana. I és que la imatge de Déu és l’ésser humà, no una estàtua de fusta o pedra. “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gènesi 1,27). “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha al cel, aquí baix a la terra o en la aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte… “ (Èxode 20, 4-5).

5.- CONFESSIÓ PERSONAL. L’autor d’aquesta crònica es confessa humilment cristià. En altres paraules… És un mal cristià que vol ser bon cristià, malgrat els seus límits i les seves deficiències, i malgrat les jerarquies eclesials.

Comparteix aquesta entrada