Cinquena trobada d’homes i dones allunyats de l’Església i no creients (ateus, agnòstics…) a l’hostatgeria del monestir de Montserrat. Primer cap de setmana del proper octubre (dies 1 i 2). Un ambient de silenci, reflexió i diàleg ha de contribuir a eliminar tòpics, prejudicis i malentesos. Contactar amb el germà Pau Valls: www.agnosticismemontserrat@gmail.com
2.- La qüestió de Déu / humanitat (fe, cristianisme, teisme, ateisme, agnosticisme, idolatria…) és present a les cultures de tots els pobles i al llarg de la història de la humanitat.
3.- L’ara i l’aquí formen part de la historia de les relacions entre Déu i humanitat, entre presència i absència de Déu, entre les preguntes i les respostes sobre Déu i humanitat, entre el sentit de la vida i l’absurd, entre el sofriment i la mort.
4.- El cristianisme es basa en l’experiència humana de Jesús i la seva apertura a Déu o, al menys, al sentit de Déu. L’absència de Déu també forma part de l’experiència humana de Jesús, dels cristians i, per què no?, dels agnòstics i ateus. “A Déu, ningú no l´ha vist mai (…) El seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l`ha revelat” (Joan 1, 18). Penjat a la creu i poc abans d’expirar, “Jesús va cridar amb tota la seva força: Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?, que traduït vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?! (Marc, 1534).
5.- Malgrat el silenci i l’absència de Déu poden haver-hi petjades seves en les persones humanes, en la condició humana, en l’univers.
6.- El Déu cristià -despullat de dogmatismes, de legalismes, d’estructures orgàniques- és una proposta, mai una imposició, que sintonitza amb la condició i la quotidianitat humanes. El ser humà pot experimentar en la profunditat del seu interior un sentit de Déu. Pensa en Déu, el sent, l’intueix, l’espera, el desitja, hi sintonitza.
7.- Els éssers humans s’interroguen, cerquen i potser troben el Déu de Jesús en la comunitat eclesial o dels creients, en la comunitat cívica, en els altres, en els que son pacificadors, en els que pateixen qualsevol tipus de marginació.
8.- La humanitat cerca, i potser troba Déu, el Déu sempre misteriós. Val la pena reproduir l’apartat 54 de “La fe cristiana. Una saviesa oberta al món d’avui” del teòleg i biblista Gerd Theissen, pastor protestant alemany. Escriu: “L’amor fa que en una altra persona humana descobreixi el rostre de Déu. ´Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara’ (! Corintis 13,12)”. “Mai no veiem directament la cara de Déu. Ell roman amagat. Desxifrem els seus rastres en el cosmos, en les galàxies més llunyanes, en els àtoms més menuts. En tot experimentem un ordre central, però no veiem aquest ordre cara a cara”. “Però quan ens reconciliem amb un altre home, llavors s’encén aquell ordre central. Llavors podem dir com va dir Jacob al seu germà: ‘Tornar-te a veure ha estat com veure Déu’” (Gènesi 33,10).
9.- Aquesta fe -així pensada, sentida, enraonada, viscuda, compartida, experimentada- té un esperit alliberador, esperançador i solidari. Com a mínim tant com el ateismes -no tots- que també tenen un caràcter alliberador, esperançador i solidari. Alguns ateismes, però, han estat i son dogmàtics, dictatorials, repressors, inhumans.
10.- La fe cristiana és una manera d’existir segons els criteris i els valors del missatge evangèlic de Jesús. La fe dels cristians rebutja ser esclaus d’algú, dels poders i dels sistemes legals que violen els drets i les llibertats de les persones i dels pobles. L’existència cristiana implica el compromís d’humanitat i l’apertura al misteri de Déu, encara que sigui un Déu silenciós, absent, desconegut. Els creients tenen la convicció que els valors i els criteris cristians són radicalment humans i tenen plena vigència.