El “pactisme català” no és la “mesa del diàleg”

10

El pactisme català històric i autèntic no te res a veure amb la mesa del diàleg defensada per ERC (Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Gabriel Rufián…) i l’unionisme annexionista espanyol (Pedro Sánchez) que compta amb el suport dels ben subvencionats media del règim

1.- El pactisme català implica una relació basada en la igualtat entre uns interlocutors lliures i sobirans. La mesa, en canvi, té un interlocutor absolutista que reprimeix a l’altre interlocutor que queda en una posició submisa, subordinada i dependentista en els àmbits institucional, econòmic, social, cultural, polític. L’absolutisme repressor aniquila el pactisme.

2.- El mateix PSOE monàrquic i juancarlista, amb personatges com Miquel Iceta i Salvador Illa, forma part amb PP, VOX i Cs del règim espanyol que rebutja el pactisme català. La Catalunya pactista manté com irrenunciables qüestions radicalment democràtiques com posar fi a la repressió com una exigència política i humanitaria; l’amnistia perquè es constitucionalment possible; l’autodeterminació que és un dret universal reconegut, fins i tot, en el BOE i en l’article 10.2 de la Constitució; respectar la voluntat dels catalans expressada a les urnes. Només la democracia fa realment possible la convivencia democràtica i el creixement econòmic.

3.- Jordi Galves ho explica de manera implacable en un altre dels seus magistrals articles, “No al diàleg”, publicat a www.elnacional.cat La postura galvesiana és un sí al “pactisme català” i, per tant, un no a la “taula del diàleg”.

4.- Galves escriu… “La tradició política de Catalunya és el diàleg (…) La nostra societat s’identifica políticament en el pacte, o el que és el mateix, en l’equilibri dialogat entre les principals dinàmiques de la nostra societat (…)  La nostra nació (s’entén Catalunya) neix i s’articula a partir del pacte; és a dir, en el repartiment de la sobirania (…) La tradició històrica del pactisme català contradiu fonamentalment l’actual comèdia de la taula del diàleg que defensa el president Aragonès (…) La taula de diàleg no propugna el creixement econòmic ni el benestar de la majoria de la societat catalana sinó la perpetuació de la ruïna que suposa el règim colonial espanyol que, tradicionalment, ens escanya”. Conclou: “No al diàleg que no es diàleg sinó una manera de guanyar temps, de passar dies, d’empènyer anys. De tenir-nos quiets”.

5.- Un apunt històric (Enciclopèdia Catalana)… “La crisi castellana del segle XVII enfrontà l’autoritarisme del comte duc d’Olivares i les institucions catalanes i provocà, després de reiterades tensions, la Guerra dels Segadors. El conflicte es repetí en topar l’absolutisme de Felip V amb l’esperit pactista català, que restà reduït a la impotència per la derrota militar (Guerra de Successió), però que ha continuat essent una de les característiques bàsiques del caràcter català. Jaume Vicens i Vives l’analitzà en el seu assaig ‘Notícia de Catalunya’ i en altres obres històriques”.

Comparteix aquesta entrada