La presó i la missa, de Burgos a Estremera

278

“La presó i la missa, de Burgos a Estremera” és un article del periodista Antoni Batista publicat al diari ARA. Cita a 23 persones en una història impressionant, ben actual  i segurament desconeguda per molts. Tots els demòcrates de Catalunya i d’Espanya,creients i agnòstics, han de solidaritzar-se amb els exiliats i presos polítics catalans. Com els Papes Joan XXIII i Pau VI ho feren en el seu moment.

A Oriol Junqueras li van prohibir durant una temporada anar a missa a la presó d’Estremera. Teresa Forcades, impulsora de Procés Constituent, però abans teòloga i monja benedictina, des de la fe compartida li ha escrit una carta sobre el tema a Vilaweb. Una carta plena d’arguments -Forcades way-of-life -, però sobretot curulla d’emoció.

El nyap intolerant d’interferir en l’exercici de la llibertat de culte és més propi de dictadures que de democràcies. Al franquisme tenim un gran precedent en sentit contrari: l’obligació dels presos d’anar a missa. L’any 1963 els presos polítics del penal de Burgos van fer vaga d’assistir a la cerimònia catòlica dominical. És alliçonador el paper que hi va tenir Jordi Conill, que complia condemna després que li haguessin commutat la pena de mort que li demanaven per estar implicat en un atemptat contra Franco. Conill era anarquista, a la presó es va fer del PSUC i en democràcia seria vicepresident de la Diputació de Barcelona, amb Tarradellas de president.

La diplomàcia catòlica, activada per Josep Benet, va arribar a mobilitzar l’aleshores cardenal Montini, que poc després es convertiria en el papa Pau VI. Qui era arquebisbe de Milà, amb el nihil obstat de Joan XXIII, va demanar al dictador que no executés Conill, i arran d’aquestes gestions, Conill, que era ateu, va establir vincles d’afecte amb diverses personalitats catòliques. Va iniciar una correspondència fluida amb l’abat Escarré, que va donar suport a la seva reivindicació de no anar a missa en exercici de la llibertat de consciència. Conill i l’abat Escarré es tenien afecte, que després es va renovar amb Dom Cassià M. Just.

La primera carta de Conill a Escarré és del 1964 i comença agraint-li les declaracions a Le Monde i que s’interessés pel seu estat -va ser confinat trenta-tres dies en cel·les de càstig i altres sancions que li comportarien un allargament de la condemna-. A la carta també li exposa que no se’ls reconeix oficialment l’estatus de presos polítics, les males condicions de comunicació i que se’ls impedeix de complir la pena a les presons més pròximes als familiars. Efectivament, la dictadura a Espanya és el passat, però massa franquisme s’hi conjuga en present.

Conill va entrar a la presó amb l’estigma anticlerical de la CNT i la FAI, però va capgirar aquesta imatge, en part també perquè el Concili Vaticà II va presentar una Església alternativa a la del nacionalcatolicisme. El republicanisme d’ERC admet un component anticlerical, que el factor Junqueras ha contribuït a apaivagar. Que el president d’Esquerra no només sigui creient, sinó que, a més, practiqui, ha fet aflorar altres fes que es parlaven en la intimitat. I cal afegir-hi que Jordi Carbonell, independentista anterior a l’independentisme, que també va presidir ERC, va viure uns últims anys gairebé litúrgicament. Josep-Lluís Carod-Rovira, que el va succeir i va ser l’actor polític de primera magnitud que precisament va fer revifar ERC amb un independentisme pragmàtic i d’esquerres, es va definir com a “agnòstic de cultura cristiana” i resulta que és un dels màxims experts en el credo luterà, amb el seu llibre ja de referència Història del protestantisme als Països Catalans.

La despenalització de la fe a l’esquerra té un preàmbul en aquell PSUC del qual Conill seria dirigent. Hi va posar cara i ulls, teoria i pràctica, el seu amic Alfonso Carlos Comín, un intel·lectual de molta volada, pare de Toni Comín, conseller de Salut amb Junts pel Sí i ara diputat a l’exili elegit en les llistes ERC. També creient.

El compromís històric dels comunistes italians va trenar molts vincles amb els catòlics. El seu líder més carismàtic, Enrico Berlinguer, que tenia fil directe amb el Papa, acompanyava cada diumenge a missa la seva dona, Letizia Laurenti, que va morir el mes entrant farà un any i va tenir un funeral catòlic que va aplegar tota la sinistra italiana. Pietro Ingrao, partisà que va culminar institucionalment la seva lluita presidint la Cambra de Diputats, m’explicava a dins d’una església que em volia ensenyar, la basílica de Santa Maria del Popolo, que calia respectar les creences, pel que tenen de profunditat interior de les persones, i detestava la irreverència. En l’àmbit estrictament polític, assegurava que el PCI no hauria existit sense la cultura catòlica, i que sense el vot catòlic no haurien estat el partit comunista més important de l’Europa no soviètica. Es clar, sortíem de la basílica i ens trobàvem amb la Piazza del Popolo, centre vitalíssim de les manifestacions d’esquerres.

A ERC li deu haver anat bé aquesta inculturació cristiana, sense la qual seria complicat fer el salt que estan fent a partit de gran share electoral. La branca convergent que mena a JxCat ja té aquesta DO. El bisbe Torras i Bages hi va posar èpica; mossèn Cinto, lírica, i sense l’escoltisme i Montserrat no es podria explicar el president Pujol. Em sembla que tampoc el president Torra, que en ser elegit pel Parlament va triar citar Carrasco i Formiguera -que va fugir dels anarquistes per la seva fe i que Franco va afusellar malgrat la seva fe-. A la presa de possessió, austeritat no sé si monàstica, però amb un quadre de sant Jordi i una imatge de la Moreneta.

Comparteix aquesta entrada