L’Església desprestigiada i l’Església clandestina són dos dels molts interessants aspectes exposats en el simposi de la Fundació Claret sobre “El cristianisme en els relats mediàtics”.
1. Un panorama desolador és el dibuixat per Paco Niebla (cap de la secció de Societat d’Efe a Catalunya). Per preparar la seva intervenció va preguntar als seus companys de feina què els hi venia al cap quan senten la paraula “Església”. Aquesta paraula suggereix idees com jerarquia, pederàstia, no pagar l’IBI, franquisme, rouquisme, decadència, masclisme, divorci, anacrònic, llunyania de la gent, màfia, poca transparència, incongruència entre el missatge que es dona i el que es practica, inadaptació a la societat i a la modernitat, dogmatisme, discriminació de les dones i dels homosexuals, retòrica eclesiàstica que avui no té sentit com parlar del bisbe com un pastor d’ovelles, caritat en el mal i en el bon sentit. També suggereix idees com Papa, creu, Crist, capellà, comunió, casament, col·legi. Paco Niebla comenta: “Aquí hi ha un problema. Els mitjans de comunicació i també la mateixa Església contribueixen a donar aquesta imatge”.
2. Llúcia Oliva (directora del documental “Santuaris de l’antifranquisme) va explicar que volia fer una crònica sobre la teologia de l’alliberament a El Salvador. El jesuïta José Ignacio González Faus li va dir que podia fer aquesta crònica aquí mateix, a Catalunya. Així fou. La periodista va elaborar un impressionant reportatge sobre els sacerdots, les monges, els religiosos i els laics cristians que tingueren en la clandestinitat una participació destacada contra la dictadura franquista en barris, pobles i ciutats. Aquests sectors de l’Església donaren aixopluc als activistes demòcrates, i en els seus temples i locals es crearen i es reunien partits, sindicats, l’Assembla de Catalunya. Recintes com el convent dels Caputxins, el Monestir de Montserrat, parròquies com les de Sant Medi i Sant Agustí. Foren homes i dones d’Església, fidels a l’Evangeli, a l’esperit renovador del concili Vaticà II i compromesos amb el poble. Llúcia Oliva va posar de relleu que “tota aquesta activitat eclesial es desconeguda per la gent”. I va fer una confessió personal significativa: “Jo mateixa desconeixia aquesta activitat de l’Església fins que vaig fer “Santuaris de l’antifranquisme” fa un parell d’anys”. Així ho reconeix una excel·lent periodista i bona coneixedora de la realitat social de Catalunya i de molts països del món,