Camprodón, un bisbe creient i arrelat al poble

7

“Bisbe Camprodón. Claus d’una existència creient” és el segon dels sis apartats de la secció “Mirador” del número 257 de “Qüestions de vida cristiana”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Fundació Joan Maragall

1. Jaume Camprodon és l’últim dels bisbes que vivia dels que signaren “Arrels cristianes de Catalunya” (27 desembre 1985), document ratificat 25 anys després (21 gener 2011) per l’episcopat català. Escriu el seu “Comiat” a la Pasqua del 2008, als 89 anys i escaig, vuit anys abans del seu traspàs. Aquest testament espiritual ofereix les claus de la seva existència.

2. El bisbe Jaume és un home creient: “La fe, regal de Déu que confio que m’acompanyarà fins al dia que aquest cos digui prou i em trobi cara a cara amb el Déu amor, en qui ja ara, si bé en el misteri, vivim, ens movem i som”. Viu períodes de nit: “Quan les hores de foscor han garbellat l’esperança, les paraules de l’Apòstol (‘Sé de qui m’he fiat’), escrites des del captiveri, m’han fet llum, ni que sigui a través d’una escletxa”. Experimenta que ser cristià, com ha escrit Francesc Torralba, és un procés i que mai no s’és del tot cristià: “Amb els anys he anat prenent consciència de l’abast d’aquest anunci (‘Busqueu Jesús de Natzaret’)”. Declara ser home d’Església, d’una Església deficient: “Confesso sense reticències que aquesta fe l’he rebuda i me la garanteix, tot i les seves deficiències, l’Església de Jesucrist, una, santa, catòlica, i apostòlica”.

3. El bisbe Jaume creient en Déu estima el món i al seu país: “La vida és bella i reca deixar-la (…) Dono gràcies als meus pares amb qui, juntament amb la parla catalana, vaig a prendre a confegir i a resar el Parenostre, i a estimar la terra”. El bisbe Francesc Pardo va dir en l’homilia del funeral: “El bisbe Jaume escriu en una carta que els qui hem nascut a Catalunya o hi anem enfonsant les arrels hem d’emular-nos per servir-la més i millor en tots els camps on la vida es desplega, perquè aconsegueixi la personalitat que per dret de naturalesa li correspon. L’amor a la pàtria, i l’amor es comprova en el servei, no és accessori a l’esperit cristià”.

4. El bon bisbe Jaume cerca Déu més en la vida que en les doctrines o en determinades religiositats: “El Senyor es fa present enmig del dolor i a traves de tantes persones que malden fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles mateixes (….) Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernálies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat (…) En aquesta hora de comiat em dol i em penedeixo de no haver dedicat el temps degut i més energies a ajudar a descobrir amb la paraula i sobretot amb la pròpia vida els senyals del Regne”.

5. El bisbe Camprodon ja va manifestar, el 2006, la voluntat de donar el seu cos a la ciència: “Ho he decidit com una aportació a la societat de la qual he rebut tant, i com un gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l’Eucaristia”. Demana fins a sis vegades perdó a Déu, a l’Església i als altres en el seu “Comiat”. I es mostra seré i esperançat davant el propi traspàs: “Amb molta pau perquè tinc plena confiança en la Pasqua del Senyor Jesús (…) I prou. En aquests moments s’imposa el silenci. Un silenci contemplatiu de la pròpia vida i de la misericòrdia de Déu que es va obrint camí en cada un de nosaltres. Adéu-siau i a reveure”.

Comparteix aquesta entrada