L’episcopat accepta la legitimitat del sobiranisme que vol referèndum

16

Però els bisbes catalans volen el referèndum o no? Ramon Bassas, un cristià partidari de la tercera via, ho pregunta en un article a www.catalunyareligio.cat. La pregunta pot ser una altra: els bisbes catalans condemnen el referèndum o no? La resposta a ambdós interrogants és que els bisbes accepten clarament, sense dir-ho de forma explícita, la legitimat del sobiranisme que vol referèndum. Aquesta és la lectura del signant d’aquesta rèplica, que és una persona que intenta ser cristiana i que aposta pel sobiranisme.

1. El sobiranisme català és democràtic, pacífic, plural. Disposa de majoria absoluta al Parlament i d’un Govern legítim i legal. Omple carrers amb manifestacions exemplars arreu del món. Reivindica que Catalunya és una nació amb els drets i els deures de tota nació del segle XXI a Europa. Vol que Catalunya sigui respectat com a poble, en pla d’igualtat amb els altres pobles, perquè aquesta és una aspiració legítima. Té la convicció que la relació entre una Espanya sobirana i una Catalunya sobirana serà més democràtica, més lliure, més solidaria. El sobiranisme proposa el seu plantejament a la societat, no l’imposa. Per això argumenta que és legítim i democràtic convocar un referèndum per tal de que Catalunya s’expressi sobre el seu futur i sobre la seva relació amb Espanya.

2. El sobiranisme català, però, es menyspreat i tergiversat des del poder mediàtic espanyol: ABC, La Razón, El Mundo, El País, El Periódico, La Vanguardia, els mitjans radio televisius de la Conferencia Episcopal Espanyola. Els representants del sobiranisme català són perseguits i condemnats per una fiscalia afinada i per un Tribunal Constitucional controlat per l’Executiu. El sobiranisme català és immoral segons l’episcopat espanyol que sosté que la unitat de Espanya és un be moral a salvaguardar.

3. El sobiranisme català perseguit per terra, mar i aire és el que està avui en joc. No ho està l’espanyolisme, ni el centralisme, ni el falangisme, ni el franquisme, ni el federalisme, ni l’autonomisme, ni l’unionisme, ni les terceres vies, ni el comunisme, ni… Per tant, és lògic que els perseguits estiguin atents al suport i a la comprensió que rebin de personalitats i entitats cíviques, econòmiques, socials, culturals, eclesials.

4. L’episcopat català torna a expressar-se sobre aquestes qüestions en un comunicat del 12 de maig. Es fan interpretacions diverses sobre el que els bisbes diuen o no diuen. Però no hi ha res de nou. El comunicat dels bisbes sintonitza amb els dels seus predecessors i amb la Doctrina Social de l’Església. El comunicat episcopal no parla d’estat plurinacional, ni de nació de nacions, ni de nació cultural, ni de terminologies similars emprades en àmbits unionistes que tenen a Espanya com única nació veritable. L’episcopat català, en  canvi, reafirma “la realitat nacional de Catalunya”. Recalca que “defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles” i que “convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català”. L’episcopat català es desmarca de l’episcopat espanyol que qualifica el sobiranisme d’immoral. Aquest desmarcar-se implica admetre de fet que el sobiranisme és una opció moralment legítima, segons l’episcopat català.

5. Qui legitima les aspiracions del poble català?. L’Església? El poder mediàtic? La fiscalia afinada o no? El Tribunal Constitucional, controlat o no per l’Executiu? No. El poble català legitima a les urnes la seva aspiració nacional. Una via es el referèndum. El Compendi de la Doctrina Social de l’Església, assumit per l’episcopat català, dedica un capítol a “La Comunitat política” (del punt 377 al 427) que tracta sobre l’autoritat política, la persona, el poble, els drets humans, la convivència, l’objecció de consciència, el dret de resistir, la democràcia, la participació política, la societat civil. El número 413 del Compendi estableix: “El referèndum és també un instrument de participació política, en el qual s’acompleix una forma directa d’accés a les opcions polítiques. La institució de la representació no exclou, de fet, que els ciutadans puguin ser interpel·lats directament amb vista a les opcions de més gran rellevància de la vida social”.

Comparteix aquesta entrada