Elisenda Paluzié. Referèndum (1). Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació

263

Amb aquest post començo una sèrie d’articles amb arguments que justifiquen la incorporació al full de ruta d’un referèndum sobre la independència convocat pel Parlament de Catalunya.

          Molts dels arguments i de les dades provenen de l’obra“Self-Determination of Peoples” d’Antonio Cassese, jurista reputat, especialista en Dret Internacional, que fou el primer president del Tribunal per als Crims de Guerra de l’antiga Iugoslàvia.

          El dret d’autodeterminació és un dels principis del dret internacional que s’ha anat regulant en un procés gradual que ha generat dos tipus d’estàndards legals: les provisions dels Pactes de Nacions Unides de 1966 (i en particular el Pacte de Drets Civils i Polítics) i un conjunt de normes generals. La quinta-essència del principi és la “necessitat de prestar atenció a la voluntat dels pobles determinada lliurement” (tal com va definir la Cort Internacional de Justícia en el cas del Sàhara Occidental) cada cop que el destí dels pobles està en discussió. Els governs no han de decidir discrecionalment sobre la vida i el futur dels pobles. El principi, com els altres principis fonamentals de la comunitat internacional, té un alt grau de generalitat i abstracció. Per tant, comporta variades i fins i tot contradictòries aplicacions atesa la dificultat dels estats de posar-se d’acord en regles clares i específiques d’aplicació.

          Hi ha alguns casos on els estats s’han pogut posar d’acord en precisar les regles d’aplicació d’aquest principi, es tracta, pel que fa a l’autodeterminació externa (és a dir la independència o secessió), dels pobles colonials i dels pobles subjectes a ocupació militar estrangera; i pel que fa a l’autodeterminació interna (drets socials i polítics dins un Estat), dels grups ètnics a l’interior dels estats. Però això no significa que el principi no sigui d’aplicació en el cas d’altres pobles (com Catalunya), només que no està regulat de manera precisa. Recordem que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides estableix en el seu article 1: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural“.

          D’aquí la importància que la Constitució Espanyola reconegués l’existència de diversos pobles (en el seu preàmbul) mentre que per contra el 1991 el Consell Constitucional francès va anul·lar l’article 1 de l’Estatut de la Col·lectivitat Territorial Corsa perquè reconeixia l’existència d’un poble cors. Els legisladors francesos eren ben conscients que si acceptaven que el poble cors existeix, acceptaven també que podia tenir dret a l’autodeterminació. Val a dir, a més, que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966 va ser ratificat pel Regne d’Espanya el 1977.

          En les darreres dècades el dret d’autodeterminació ha inspirat els processos d’independència de pobles que no pertanyien a les categories anteriors, i el mètode d’accés a la independència ha estat majoritàriament el referèndum sobre la independència, referèndum que a més en la majoria dels casos no ha estat acordat amb els estats dels quals aquests pobles s’independitzaven i per tant ha estat unilateral.

          Els casos de les Repúbliques Bàltiques, els pobles de l’ex-Iugoslàvia, Québec i Escòcia seran explicats en propers posts.

Text d’Elisenda Paluzié (investigadora del Cenre d’Análsis i dde les Polítiques Socials) publicat en el seu bloc www.elisendapaluzie.wordpress.com

Comparteix aquesta entrada