1. La Unió de Josep Antoni Duran Lleida és una democràcia cristiana degradada. L’autèntica opció socialcristiana és Demòcrates de Catalunya (DC) amb gent com Núria de Gispert, Joan Rigol, Antoni Castellà. Així és per historia, fidelitat als principis, projecte polític, compromís sobiranista, estil d’actuació
2. La Unió de Duran participa en actes organitzats de Societat Civil Catalana, entitat dirigida per personatges amb historial i vinculacions franquistes. Demòcrates de Catalunya, com Manuel Carrasco i Formiguera, estan a les antípodes del franquisme. Es defineixen com “demòcrates, persones compromeses amb la llibertat, la fraternitat, la justícia social i l’assoliment d’un estat català independent”.
3. El joc brut de Duran, tenint en compte només el darrer any, va començar amb Construïm. Es una plataforma sorgida d’un sector intern d’Unió que no descartava convertir-se en partit alternatiu a la pròpia Unió. Duran va contactar, entre altres, amb Francesc Torralba i Josep Miró Ardèvol. El Construïm duranista atacava al Govern de CiU i al seu president Artur Mas. El filòsof d’ètica i teòleg Torralba va adonar-se de seguida del tipus d’actuació d’aquest grup i ho ha deixar córrer. Va escriure: “Em desvinculo formalment de Construïm. No comparteixo la política que s’està duent a terme, molt allunyada de la meva manera de fer”.
4. L’altre personatge és Josep Miró, ideòleg de Duran. Presideix e-cristians, grup catòlic molt conservador. Miró utilitza l’espanyolista Forum Libertas per criticar a Junts pel Sí i demanar el vot per la Unió de Duran. Miró no signa la carta que nombrosos cristians catalans han enviat als cristians d’Espanya perquè comprenguin i respectin el procés sobiranista català. Miró també forma part d’un grup de catòlics de sensibilitats diverses que periòdicament escriu a La Vanguardia. Són Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri, Josep Miró Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba. La cohesió del grup s’està esquerdant degut en bona part a l’activisme conservador de Miró. La postura mironiana no pot ser acceptada, al menys, per Cullell, Jou, López Camps, Torralba.
5. L’estil de la Unió duranista i dels Demòcrates de Catalunya és molt diferent, sobretot en campanya electoral. Duran, Miró i Ramon Espadaler han decidit que els seus adversaris polítics i electorals son Junts pel Sí i Demòcrates de Catalunya. Utilitzen un llenguatge agre i despectiu. Des de l’altra banda, Mas, de Gispert, Rigol i Castellà opten per no referir-se ni menys desqualificar als seus antics companys de partit o de coalició.
6. La campanya avança . Les enquestes indiquen una victòria de Junts pel Sí. No hi ha que fiar-se. Les clavegueres de l’estat faran tant com puguin per impedir-ho. El duranisme també. El partit de Duran difícilment obtindrà representació parlamentaria. Els seus hipotètics votants han de ser-ne conscients. La bona gent d’Unió ha de saber que votar ara la Unió de Duran es llençar el vot o deixar-lo en mans de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Pablo Iglesias. La bona gent d’Unió ha de pensar a qui és millor votar. Demòcrates de Catalunya -de Gispert, Rigol, Castellà- que formen part de Junts pel Si els espera.