El “periodisme” que embruta les paraules  viola els drets i les llibertats de les persones i els pobles

190

El periodisme està fet de paraules (oral, escrita, radiofònica, televisiva, paper, xarxes informàtiques…) que es refereixen als diversos àmbits de la realitat i ho comuniquen als receptors. Però hi ha un “periodisme” (periodisme  prostituït) ara i aquí que embruta les paraules violant els drets i les llibertats de les persones i dels pobles, atemptant contra la convivència, la democràtica, la consciència, l’ètica, la fe de les persones. Així succeeix… quan els aparells de l’estat pretenen netejar la seva cara amb tots els medis inclosos els antidemocràtics i inhumans… quan l’estat justifica els GAL… quan l’estat munta l’Operació Catalunya… quan l’estat acusa de terrorista a qui no es terrorista… quan l’estat utilitza i manté les seves clavegueres… quan l’estat espia als adversaris polítics, quan…

2.- Davant la brutícia de sectors polítics, mediàtics i institucionals cal el periodisme que dona valor a la paraula. A Bb_vanguardiax apareix aquest diàleg…

-Miq: “La lengua es un pozo sin fondo”

-TA: “Me ha encantado la frase ‘la lengua es un pozo sin fondo’. Y como decia Heidegger: ‘La palabra es la casa del ser’”.

-OD: “Heidegger te rao. L’Evangeli de Joan comença així: Al principi existia la paraula”.

3.- Precicions…  “Pozo sin fondo”: “Persona o cosa insondable, a la que no se le ve el fin” (Real Academia de la Lengua).

4.- “La paraula és la casa de l’ésser”, frase de Martin Heidegger (Messkirch, 26/09/1889 / Friburg, 26/0/1976. Filòsof, assagista i poeta alemany. Un dels filòsofs més importants del segle XX). En una entrevista pòstuma publicada per ‘Der Spiegel’, Heidegger declara: “Si em puc permetre donar una resposta breu però que és el fruit d’una llarga meditació, he de dir que la filosofia no podrà provocar un canvi immediat de l’estat present del món. I això no és vàlid només per a la filosofia sinó també per a tota perspectiva i tot voler humà. Només un Déu ens pot salvar. L’única possibilitat que ens queda, en el pensament i en la poesia, és la disponibilitat per a la manifestació d’aquest Déu o per a la seva absència a la catàstrofe: que ens enfonsem davant del Déu absent”.

5.-  Del preàmbul de l’Evangeli de Joan (1, 1-3): “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència i res del que existeix no hi ha vingut sense ella”.

Comparteix aquesta entrada