Flagell del terratrèmol, condició humana, Déu silenciós

237

“De pesta, de fam, de guerra i del flagell del terratrèmol Allibereu-nos, Senyor” és una de les pregàries de l’antiga funció pietosa del Trisagi, que se solia fer els diumenges a la tarda. Així ho escriu mossèn Blai Blanquer, sacerdot de Terrassa,  en un dels seus emails setmanals.  

2.- Segueix el text del mossèn Blai… “Les tragèdies que esmenta aquesta súplica tan antiga s’han congregat totes a l’hora per assetjar el segle XXI. La modernitat ens en porta la notícia a casa a l’instant però no hi sap posar remei. Ja ens esgarrifava veure míssils ensorrant blocs de pisos. Aquesta setmana, hem vist com en pocs minuts el cataclisme ha esclafat milers de persones sota el pes dels edificis que s’han plegat al seu damunt com un joc de cartes. L’angoixa que s’ha difós i multiplicat fa evident que, quan som presa del pànic, l’evasió és una imbecil·litat inhumana i cal fer-hi front”.

3.- “Davant de calamitats semblants, un amic meu -creient i molt inquiet- em deia: ‘A veure com t’ho faràs diumenge per predicar la bondat de Déu!’. Soc temptat de pregar amb el salm 90: “Déu és el meu refugi. No em podrà succeir res de mal, no vindrà cap desgràcia a casa teva… els àngels et duran a les palmes de les mans perquè el teu peu no ensopegui en cap pedra”. Aquest salm va temptar Jesús al desert. I va vèncer el diable dient: “No temptis al Senyor el teu Déu”.

4.- “Però ¿quin refugi troba qui mor sota la runa? Penso: si no puc cercar en Déu seguretat i benestar ¿quin recurs em queda? El llibre de Job, escrit tot ell per encarar-se amb el misteri del mal ¿em pot ajudar a retrobar el seny? Job em fa veure que jo soc ben poca cosa. ¿Com puc pledejar amb Déu? Amb la mà em tapo la boca! He parlat massa. No hi afegiré res més.

5.- “Insatisfet amb el seny de l’Antic Testament, recorro a la Bona Nova de Jesús. Procuro mantenir-me en respectuós silenci, esperant la llum de la seva Paraula. I ell em respon amb l’eloqüència del silenci. Jo vaig recordant les seves paraules de tendresa, de perdó i de futur. Però ara tot s’ha acomplert i no diu res. Resta immòbil en el silenci de la creu. Carregat amb el pes dels mals de la humanitat sencera, mostra que comparteix totes les solituds fins a arribar al radical enigma: “Déu ¿perquè m’heu abandonat?” Amb tot, jo m’esforço per evitar que la tristesa m’esvaeixi el record del seu darrer crit, capaç d’alçar el pes de tota devastació: “Pare: confio el meu alè a les vostres mans”

6.- Per predicar diumenge, faré silenci i invitaré a fer-ne davant del Sant Crist. Kyrie, eleison! Senyor, tingueu pietat!

Comparteix aquesta entrada