Jo no soc com la idolatrada periodista Sara González

113

PUNT. Jo només soc periodista. Escric sobre episodis cívics, qüestions diverses de la condició humana i d’experiència cristiana. No soc com la periodista  política Sara González idolatrada per part d’un clan periodístic i que ella ho agraeix sense la més mínima autocrítica. “Idolatria: Adoració d’ídols. Culte, amor excessiu, a una persona, a una cosa” (Diccionari de la llengua catalana).  Idolatria és culte a la personalitat, propi de règims autoritaris o dictatorials. Consisteix en emprar els mitjans de comunicació per crear una imatge pública, heroica i adorable d’algú (polític, periodista, esportista, actor…) per menysprear als altres. La idolatria afecta negativament a les llibertats, a la convivència i a la condició humana.

CONTRAPUNTS. 1- No soc com Sara González. La meva parella no te responsabilitats en cap partit. No cobra de cap partit, ni menys d’ER que te la facultat de repartir subvencions i propaganda institucional als diaris de paper i digitals que li son afins.

2- No soc com Sara González. Per això, des de la meva humil i no subvencionada www.avantguarda.cat, informo de les actuacions criticables d’ER, el partit regionalista que avui te a les seves mans l’esquifit poder autonòmic dins el règim espanyol. Lliurement faig referència al masclisme i a les pressions a periodistes com els junquerians Josep Lluís Salvadó, Sergi Sabriá i Sergi Sol que son documentats, públics i notoris. Com també ho són els casos de nepotisme que impliquen a responsables d’ER i els seus familiars… Oriol Junqueras i el seu germà Roger a Ferrovial, Alba Vergés i la seva germana Nuria a la Generalitat, el televisiu Toni Cruanyes i el seu marit Eugeni Villalbí, la consellera Meritxell Serret i el seu company Ferran Civit que ha estat nomenat president del consell d’administració de l’empresa pública Energètica…

3.- No soc com Sara González que, al subvencionat El Periódico, escriu un article sobre el diputat Francesc de Dalmases (Junts) que el posa a parir a partir de suposats testimonis anònims sense nom i sense rostre. Article que vulnera el Codi Deontològic del Periodisme. El seu punt 5 estableix: “… La confidencialitat ha de sevir per emparar les persones en situació d’indefensió o de risc, però en cap cas l’anonimat  (de les fonts) pot ser utilitzat per atacar individus i organitzacions de manera injustificada”.

4.- Cal convidar a tothom (la idolatrada Sara González, el seu clan d’adoradors, aquest periodista que subscriu) a llegir i escoltar unes declaracions de Vicent Sanchis (a la foto), que ha estat director de Televisió de Catalunya, a Ràdio Estel sobre aquesta controvèrsia. Sanchis diu sobre el polèmic article: “… ¿Unes persones que no donen la cara i que diuen que s’han sentit agreujades? Jo no he llegit aquest article perquè no tinc ganes de llegir aquests articles. Així no es pot fer. Després passa el que va passar amb Eduard Pujol. Va rebre una sèrie d’acusacions i condemnes que si son de gènere sempre acaben comportant la culpabilitat de la persona en qüestió.  ¿No en tenim prou amb el cas d’Eduard Pujol? ¿Com pot ser que s’utilitzin uns testimonis en un diari públicament i aquesta persona no es pot ni defensar perquè no sap qui li esta dient això.  La premsa i els periodistes no podem participar en aquest linxament. No podem fer-ho ni ho hem de fer”.

5.- Una conclusió. La idolatrada Sara González, els seus aduladors, tots plegats hauríem de fer autocrítica per millorar l’ètica humana, cívica, política, periodística. ¿O no?

Comparteix aquesta entrada