Cap de setmana a Montserrat. Diàleg sobre les diverses visions de Déu, el seu sentit, la seva absència, la seva implicació en la condició humana i la vida quotidiana.
2.- Dissabte de tardor. La benvinguda als participants és donada pel germà Pau Valls. Home d’exquisida humanitat que va renunciar al benestar i èxit en una multinacional i que, lliurement i amb saviesa d’esperit, va incorporar-se a la vida monàstica. A Montserrat i el seu estimat El Miracle. La trobada comença amb un dinar a l’hostatgeria. Converses sobre temàtiques variades. Des de tasques dels monjos a aquella companya d’accions cíviques i eclesials que està malalta.
3.- Havent dinat, el germà Pau dedica una sessió a “els valors de la vida monàstica per a tothom”. La proposta parteix de la mil·lenària Regla de Sant Benet basada en el missatge cristià i el sentit comú, sentit comú que hauria de ser compartit per tothom. Els valors indicats són aturar-se, escoltar, aprendre, humilitat, viure en comú, acolliment, bon ús dels bens materials, esperit positiu. Practicar aquests valors comporta canviar el ritme de vida, aconseguir que tothom tingui el que necessita, construir el Regne de Déu que significa construir un món millor, apertura als altres. I les anomenades virtuts teologals. Fe, esperança, caritat o amor. El gran manament cristià és l’amor. Persones de qualsevol creença poden compartir-ho. La interpel·lació és aquesta: els valors de la vida monàstica ¿poden servir a la vida de la gent?
4.- El capvespre és l’hora de la pregària de Vespres a la Basílica. Després, sopar al refetor de la comunitat presidida per l’abat Manel Gasch. Àpat lleuger i en silenci rigorós només trencat per la lectura, en aquest cas per l’abat emèrit, Josep Maria Soler, d’un text sobre l’apassionant vida del polític i teòleg Thomas More. El silenci es manté després en una xerrada del germà Vicenç Santamaria sobre “escoltar el silenci”. El monjo es refereix a la importància del silenci i de viure en silenci malgrat sigui un valor escàs. La neu i la nit ajuden a submergir-se en el silenci. Segueix una llarga sessió nocturna de “pràctica de silenci”. Tots asseguts entorn una llàntia encesa que il·lumina la foscor de la sala.
5.- L’endemà, matinada del diumenge, els participants pugen el Camí de Sant Miquel en silenci. Camí de la fosca a la llum, a la sortida del sol en l’horitzó. Cel, estrelles que s’apaguen, vent suau, fresca, fulles dels arbres. Tot és silenci amorós o amor silenciós. Respirar el silenci de la natura fa sentir el batec del cor.
6.- El silenci esdevé expressió, comunicació, revelació, paraula. I la Paraula esdevé comunicació. Escriu Joan en el seu Evangeli: “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu (…) La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres (…) A Déu, ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el sí del Pare, és qui l’han revelat” (Joan 1, 1-18).
7.- Abans de la missa conventual o d’una estona de lleure, a opció de cadascú, el germà Frederic Fosalba, ofereix el seu testimoni monàstic. Parla d’aspectes que configuren la seva existència personal. Joventut. Família. Mort del pare jove degut a un càncer de pulmó. Dubtes. Interrogants existencials. Passat. Futur. Present. Silenci. Sentit de Déu, entès com amor. L’amor que es cosa de tots. Sintonitza amb una paraules de Joan: ”Si algú afirmava ‘jo estimo Déu’ però detestava el seu germà seria un mentider, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”. (1 Joan 4,20)
8.- Cloenda. Una dona -finor, clara, experiència psicològica- expressa una experiència que pot ser objecte d`una altra trobada. Manifesta la seva incomoditat si es qualificada d’agnòstica o atea perquè, diu, ella creu en Déu a la seva manera i que no és el Déu d’altres. Un comentari al respecte. Hi ha cristians que també es senten incòmodes perquè son considerats d’una manera que no es la seva forma de creure i viure el cristianisme.
9.- I ja fora del monestir però amb Montserrat al fons i proper, sosté que estimar-se un mateix i estimar als altres és complementari, no contradictori ni excloent. Potser aquí escau la resposta que Jesús dona a mestres de la Llei i fariseus a la pregunta de quin és el manament més gran de la Llei. Jesús respon: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li es semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos” (Mateu 22, 37).