Demanar perdó en política i periodisme

159

Un article periodístic sobre un polític a vegades és ofensiu i li provoca ferides innecessàries i injustes, també en el seu entorn personal.

2.- Joc brut i irracional, falses noticies, manipulacions, tot val per destruir l’adversari. Això predomina moltes vegades entre els polítics i entre els àmbits polític i informatiu o periodístic. Cal precisar que el debat i la crítica formen part de la democràcia. El repte és debatre i criticar de manera documentada, raonable i respectuosa amb el discrepant i l’adversari. Queda clar que un sistema democràtic on es respecten els drets i les llibertats de les persones i dels pobles està a les antípodes dels règims autoritaris i dictatorials on hi ha repressió i clavegueres de l’estat.

3.- El llenguatge és determinant. El llenguatge serveix per dialogar però es degrada quan algú afirma, per exemple, que els catalans volen que el castellà sigui exterminat, una denominació de fortes connotacions nazis. El llenguatge es degrada quan algú, mostrant una injustificada superioritat ètica, envia al discrepant a la paperera de la història. El llenguatge ha de ser transparent, comprensible, sense ambigüitats. “Digueu sí, quan es si; no, quan es no. El que es diu de més, ve del Maligne” (Mateu 5, 37). I en aquest maremàgnum a vegades hi ha algú que, trencant els habituals esquemes polítics i periodístics, demana perdó. Son, som, tants qui hem de demanar perdó! “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Joan 8, 7). El perdó és revolucionari perquè implica passar de tot tipus d’esclavatge a temps d’alliberament. El perdó passa pàgina. I cadascú ha de treure’n lliçons dels episodis que configuren el nostre dia a dia i la nostra condició humana. Lliçons sobre com expressar-se i comunicar-se millor, com debatre i discrepar sempre de manera respectuosa.

4.- Aquestes referències als Evangelis de Mateu i Joan son unes pinzellades aplicades a la política i el periodisme. Al cap i a la fi, el cristianisme (fe, esperança, solidaritat) forma part, com a mínim, de la cultura occidental i sobretot de la condició humana.

5.- Uns valors son substancials en el cristianisme. “El poder absolut és un perill per a tothom”. “Tot poder que s’imposa com a absolut contradiu la voluntat de Déu”. “Els drets humans valen per a tothom”. “La dignitat de l’home és inviolable”. “Quan s’infringeixen els drets humans, cal obeir Déu abans que els homes”. “Els drets humans són conformes a la voluntat de Déu”. Així consta a “La fe cristiana. Una saviesa oberta al món d’avui”, del pastor Gerd Theissen, biblista i teòleg.

Comparteix aquesta entrada