¿Per què? ¿Per què, oh Déu, m’has abandonat? ¿Per què ens heu abandonat? ¿Per què ara aquesta invasió del coronavirus letal i planetari?
El bon amic ateu respon… Son preguntes sense sentit. No hi ha cap resposta. Ningú respon.
¡Ai bon amic, ai! ¿És el no-res una contesta? ¡Potser la resposta està en la fragilitat, finita o infinita, de la condició humana!
Uns son atacats pel maleit virus, i molts moren. Altres vetllen fins l’extenuació pels qui pateixen. Uns tercers resten confinats dies i nits en silenci i soledat.
I tots compartim esperança. Volem salvar-nos. Alliberar-nos del mal. Viure millor… de manera justa, solidària, lliure, humana. Viure i morir amb una íntima esperança ben humana no és absurd.
¿Per què espero? ¿Per què esperem? ¿No hi ha resposta?. ¿Hi és i no la sentim?
Però la pregunta es clavada a terra com una creu sota un cel que s’enfosqueix. Morir vol dir que hi ha mort en la vida. L’enigma és si hi ha vida en la mort. Els arbres frondosos i l’herba humil neixen quan les llavors s’endinsen sota terra i moren. Quan tenim set… desitgem, cerquem i trobem la font d’on brolla l’aigua.
Quan tenim set de Déu… ¿El desitgem, cerquem i trobem…? On? Potser en els que ploren, en els que estimen, en els que somriuen, dins nostre… en el no-res.
Lluminositat del sol
Mossèn Blai Blanquer, des del seu confinament i la seva saviesa, aporta uns apunts dominicals.
“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets” (Salm 33).
“No hi ha ningú que no tingui ulls. Però alguns homes els tenen entelats, i no poden veure la llum del sol; ara, del fet que els cecs no s’hi vegin no se segueix que la llum del sol no brilli” (Teòfil d’Antioquia)
“Molts trobem el sentit global de l’existència en la fe cristiana que ens recorda que tota la nostra vida està embolcallada en la mirada de Déu” (bisbe Juan Maria Uriarte)
“És urgent recuperar el caràcter lluminós propi de la fe, perquè quan la seva flama s’apaga, totes les altres llums acaben flaquejant” (Papa Francesc)
.
.