Narcís Comadira. Bèlgica groga contra l’eliminació del català per part d’Arrimadas

10

“Bèlgica” és el titol de l’articles de Narcís Comadira publicat aquest cap de setmana al diari “ARA”. L’escriptor explica les seves sensacions durant la manifestació de catalans a Brusel.les

“Vaig ser a Bèlgica aquell dijous que els catalans vam conquerir-ne la capital. Nosaltres portàvem una bufanda groga que vam comprar a un pakistanès. Les botigues per a turistes van treure a la llum tot el que tenien de color groc. Bufandes i barrets i gorres i qualsevol mena de rampoina. El nostre pakistanès, quan vam haver pagat, ens ho va agrair amb un “Vive la Catalogne! ” Jo li vaig dir que sí, que viuria. En aquell moment n’estava segur, veient els carrers plens d’aquell munt de catalans, de tota aquella gent que la necessitat havia convertit en poble.

Al Parc del Cinquantenari hi feia un fred que pelava. El vent del nord tallava com un ganivet i l’aiguaneu et mullava la cara. L’herba del parc, esgrogueïda i arranada, era una estora xopa sota els esquelets dels arbres sense fulles. Però la gent, el poble, impertèrrit. Vells com jo, joves molt joves, pares i mares amb criatures, persones de mitjana edat, anaven sortint de tots els racons. Baixaven dels autocars aparcats a la vora del parc, venien a peu des de les estacions de metro més properes, Merode i Schuman. Altres, sempre a peu, des de més lluny, com ara nosaltres, des d’on el taxi ens va poder deixar perquè els carrers estaven tallats. Aquell formiguer groc em va impressionar. Tothom confluïa al parc. Molta més gent del que s’esperava. Es va haver d’allargar el recorregut per encabir aquella gernació de catalans. Al final, no es cabia a la Place de Jean Rey, on un escenari esperava la capçalera de la manifestació. Sort que a la plaça hi havia un cafè. Vam anar a prendre-hi un te i hi vam trobar coneguts, dos regidors de Sant Feliu de Guíxols. I vam parlar amb una noia de Tortosa que s’escalfava la veu perquè havia de cantar. Mentre sortíem, entrava el president Mas. Quan anàvem cap al parc, vam trobar la filla d’una veïna de Barcelona. Brussel·les s’havia fet petita.

Jo anava pensant en aquesta estranya atracció belga que senten els catalans. Ve de lluny. Macià hi va ser exiliat, Ferrer i Guàrdia també, i ara Puigdemont. I Carner, esclar. Hi va passar vint-i-cinc anys i s’hi enyorava, tot i que, de molt jovenet, ja va escriure un poema dient que li agradaria fer-s’hi vell. I a fe que se n’hi va fer. La memòria se li va tornar boirosa i el món que havia conegut se li va anar fent gris. Un dia va sortir a passejar pel parc que tenia prop de casa i no va saber tornar-hi. No el van trobar fins a l’endemà. Suposo que als catalans els atreu Bèlgica perquè és un país petit, on es pot parlar francès, i són catòlics. És un país una mica d’estar per casa, confortable. I Brussel·les és una ciutat acollidora, plena de parcs i cafès. A la part vella hi predomina el gòtic. A la nova, un espantós estil modern, però això és perquè és la capital d’aquesta Europa de la banca i la burocràcia. Però en el temps de Carner això no hi era. Sí que hi havia un modernisme que no li devia agradar gaire, però que li degué recordar Barcelona. També hi havia i encara hi ha un art déco feixistitzant, aquest estil que va tan bé a les estacions i als hotels. Els belgues fan i beuen molta cervesa, una cervesa excel·lent. I mengen musclos i patates fregides. I mai no m’hauria pensat menjar-hi tant de peix. Una mena de bullabessa, gustosa, marmite de poissons, o un plat flamenc que es diu waterzooi, que és un suquet blanc fet amb patates, porro, ceba i peixos diversos i musclos, evidentment, i crema de llet i rovells d’ou. I, per postres, xocolata. Tot Brussel·les regalima xocolata.

Vaig anar a l’antic Musée des Beaux-Arts, que ara, retent culte a la modernitat, es diu Musée Oldmasters Museum. Allà hi vaig tornar a veure La caiguda d’Ícar, esclar, tan esplèndid com en el meu record. A la cartel·la, al costat del nom de l’autor, Pieter Brueghel, hi ha un interrogant. Vol dir que els savis no estan segurs que ho sigui. Ai, els savis!

Els explico tot això per no parlar de les eleccions. Per no parlar de si ens hauria anat millor una llista única. Per no parlar d’enquestes. Per no parlar de la por que tenim de les trampes. Per no parlar del malson que Ciutadans sigui la llista més votada i que la senyora Arrimadas reclami la presidència (tinc un altre malson persistent i és que, el primer que fa, un cop investida, és prohibir el català a tot arreu, després de nomenar Arcadi Espada conseller de Cultura; sí, Arcadi Espada, aquell que creu que tenim el deure moral d’eliminar les llengües petites). M’estimo més pensar en Bèlgica. Potser, al final, hi haurem d’anar a parar tots. Però no. Guanyarem!”

(Les paraules en negreta són responsabilitat de www.avantguarda.cat)

Comparteix aquesta entrada