Jaume Camprodón (1926/2016), bisbe emèrit de Girona (1973-2001), ha mort després de patir un ictus i quan feia una setmana que havia complert 90 anys.
1. Camprodon és un bisbe de Natzaret arrelat a Catalunya. Profundament humà, radicalment cristià. Volia una Església senzilla com la de Natzaret, no com el Vaticà. Va dir fa anys a Míriam Díez Bosch quan la periodista gironina va anar a estudiar a Roma: “Al travessar la plaça de sant Pere, vegis el Vaticà i t’adonis de com funciona l’Església, recorda sempre que, malgrat tot, jo crec en Déu”. El bisbe ha estat fidel al que va escriure a l’article “Tornar a Natzaret” (5 setembre 1976). Ha preconitzat una Església pobre, sense luxes ni privilegis, que visqués amb fe, de manera esperançada i solidària. “L’Església –deia- tindrà credibilitat per la vida dels creients, no tant per les veritats que predica”. I la veritat és viure la vida de Jesús de Natzaret.
2. El bon bisbe Camprodon, per coherència, no va residir en el palau episcopal de Girona. Va optar per viure en un pis de la ciutat. No va acceptar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat que li va oferir el president Jordi Pujol tot indicant que no s’interpretés com un menyspreu. “Prenc com a referent –va argumentar- el cardenal Francesc Vidal i Barraquer que no va acceptar la Gran Cruz de Isabel la Católica que al 1935 li oferia el president de la República perquè va dir que el millor premi per a un prevere és la creu pectoral que tantes coses diu d’un bisbe”. Al cloure la seva tasca episcopal, l’auster Camprodon va anar a viure amb les Germanetes dels Pobres de Girona. Ara, al final, ha donat el seu cos a la ciència per amor a la humanitat i amb la fe en el misteri de la resurrecció, que no es perd en disquisicions sobre les cendres dels difunts.
3. Jaume Camprodon ha estat un bisbe del poble. Compromès amb el concili Vaticà II que implica la renovació interna de l’Església i la seva apertura al sofriment, la joia i els projectes del món contemporani. És un dels bisbes que varen elaborar “Arrels cristianes de Catalunya” (1985). Aquest document, vàlid avui, afirma: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, (…) També reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial. Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats”.
4. Joaquim Nadal, que fou alcalde de Girona durant 28 anys coincidint pràcticament amb el llarg pontificat de Jaume Camprodon a qui va conèixer i estimar, ha comentat: “Hi ha hagut bisbes gestors, administradors, juristes, polítics. El bisbe Jaume va ser un capellà exemplar i un pastor; clergue i pastor atent sempre als fidels de la seva diòcesi, atent als creients i als no creients, exemple per als poderosos, solidari amb els humils. Jaume Camprodon va fer de la seva vida i del seu patiment en els moments de salut difícil un itinerari de fe, un exemple de fidelitat evangèlica, que tots els ciutadans, creients i no, hem de reconèixer i agrair”.
(Article publicat a www.tribunacatalana.cat)