“No” a la judicialització dels conflictes polítics

9

“‘No’ a la judicialització dels conflictes polítics” és el títol de l’article que Esther Giménez-Salinas, catedràtica de dret de la Universitat Ramon Llull, publica aquest cap de setmana al diari ARA. Aborda la qüestió de la judicialització del procés sobiranista.

               Es fa difícil abordar un tema tan complex sense caure en la temptació de convertir-lo en una mena de classe, però espero que els lectors em disculpin. Quan Cesare Beccaria explicava el naixement del dret penal al seu famós llibre ‘Tractat dels delictes i les penes’ (1774), deia que els homes independents i aïllats es van unir en societat, cansats de gaudir d’una llibertat que els era inútil. Per tant, van decidir sacrificar una part d’aquesta llibertat per tenir una tranquil·litat segura; així van néixer les lleis. Tanmateix, una de les obsessions d’aquest autor va ser intentar limitar aquest poder afirmant que “qualsevol acte d’autoritat d’home a home que no es derivi de la necessitat absoluta és tirànic”.

               D’aquesta concepció inicial neix la idea d’un dret penal com a últim recurs, considerant que aquesta és la intervenció més greu que pot fer l’estat i aplicar-hi en conseqüència les penes més severes, com la privació de llibertat o la pena de mort. Així doncs, tot allò que es pot resoldre a través d’altres branques de l’ordenament jurídic no ha d’arribar mai a l’àmbit penal. Però de la teoria a la pràctica hi ha una bona tirada, i la deriva de la societat moderna respecte del dret penal dista molt de la seva idea original. Per norma general, els codis penals són molt extensos (el nostre conté més de 600 articles). La temptació de castigar penalment allò que no es tolera ha estat sempre present, tal com l’ús del poder per castigar determinades conductes. El franquisme en va ser sens dubte l’etapa més significativa, no només per la repressió política prou coneguda per tothom, sinó també per la voluntat d’imposar una moral determinada. Un dels exemples més paradigmàtics va ser la penalització de l’adulteri i, com no podia ser d’una altra manera, amb conseqüències molt més dures per a les dones que per als homes.

               Però les dictadures no són els únics règims que castiguen fets que no s’haurien de penalitzar, sinó que hi ha nombrosos exemples en democràcia de molts delictes que no haurien d’existir com a tals. Una democràcia no és més intensa com més conductes castiga penalment, sinó, en general, tot el contrari. L’eficàcia de la justícia tampoc no es mesura pel gruix del codi penal, sinó per la persecució i l’enjudiciament dels delictes. És a dir, encara que en teoria moltes conductes siguin castigades amb penes molt greus, si no es deté l’autor dels fets, resulten força inútils. Com a exemple del que he exposat es podria citar el problema de l’homicidi violent a Mèxic: si bé aquest és castigat nominalment amb penes severes, la seva persecució és tan defectuosa que les xifres d’impunitat arriben al 97%.

               Resulta si més no interessant saber quines conductes són tipificades com a delictes segons els països i quina pena se’ls assigna per constatar quina és la veritable situació de la política criminal de cada lloc. Sobre aquesta qüestió hi sol haver un gran desconeixement. En tot cas, la temptació de criminalitzar massa conductes és en part fruit de la societat on vivim. La pèrdua de seguretat, la por, l’aixecament de murs ens ha retornat la confiança en un sistema penal que jo mateixa creia que estava desterrada, de la mateixa manera que l’ús de la justícia per resoldre conflictes polítics ha esdevingut una pràctica poc recomanable.

               No sé si recordaran que l’any 2003, amb Aznar a la Moncloa, per fer front al desafiament del lehendakari Ibarretxe es va introduir un nou delicte al Codi Penal, concretament, el 506 bis, que corresponia al de convocatòria d’un referèndum il·legal i que es podia castigar amb una pena de fins a 5 anys de presó. Aquest delicte es va suprimir el 2005, poc després de l’arribada de Zapatero a la presidència del Govern; tan sols havien passat 3 anys…

               I ara ens trobem novament davant el supòsit que per resoldre el conflicte català sembla que la via principal torna a ser el dret penal i els tribunals de justícia. En aquest cas, els delictes de desobediència o de prevaricació no s’han creat ‘ad hoc’, sinó que existeixen des de fa temps, i a més hi ha una copiosa jurisprudència sobre aquesta qüestió. Però el dret no és asocial, ahistòric o acultural, sinó tot el contrari. Precisament va néixer amb una voluntat ben intrínseca al moment, tal com hem descrit a l’inici de l’article, i, en conseqüència, la seva interpretació també ha de ser concorde amb el temps que vivim.

               El comportament del govern espanyol quan trasllada el conflicte al Tribunal Constitucional i aquest, al seu temps, a la Fiscalia General de l’Estat, s’ajusta a la legalitat, però aquesta no n’és l’única lectura (ja m’hi vaig referir en un article anterior quan parlava del conflicte entre legalitat i legitimitat). L’eficàcia del dret no es mesura només pel simbolisme, sinó també per la seva capacitat de motivar els ciutadans en el respecte de les normes. Així doncs, no podem seguir apel·lant a Kant i al seu imperatiu categòric en l’estricte compliment dels fins de la justícia sense entendre que quan una determinada actuació humana es produeix en contextos socials variants i democràtics, la interpretació dels fets també s’hi ha d’adaptar. L’immobilisme mai no ha donat bons resultats, al contrari de les postures d’aproximació, diàleg i negociació.

               (Article d’Esther Giménez-Salinas publicat aquest cap de setmana a l’ARA)

Comparteix aquesta entrada