El Papa compromés amb l’Eclessia semper reformanda

528

L’arquebisbe Juan José Omella, el cardenal Lluís Martínez Sistach, el bisbe Sebastià Taltavull i Ramon Ollé (delegat de Mitjans de Comunicació de l’arxidiòcesi de Barcelona) sintonitzen amb l’esperit i el compromís renovador impulsat pel Papa Francesc. Renovació necessària en l’interior de la pròpia Església i en la presència de l’Església al mon del segle XXI.

     Francesc va tornar a referir-se a la renovació eclesial i evangèlica en el seu discurs (21 desembre 2015) davant la Cúria Romana, una estructura envoltada per crisis i escàndols. El Papa és conscient, i ho pateix en el seu cor, de que la renovació ensopega amb mals del passat i del present i amb forta oposició en determinats àmbits eclesiàstics. En aquest context, les paraules de Francesc expressen una decidida determinació: “Alguns d’aquests mals s’han manifestat al llarg d’aquest any, provocant molt dolor al cor i ferint a moltes ànimes, inclús amb escàndol. Es necessari afirmar que això ha estat, i ho serà sempre, objecte de sincera reflexió i de decisives mesures. La reforma seguirà endavant amb determinació, lucidesa i resolució perquè Ecclesia semper reformanda”.

     Aquesta expressió llatina, segons va explicar un dia el sacerdot i teòleg Salvador Pie Ninot, està inspirada en Luter, i fou Hans Küng en diàleg amb Karl Barh el que la va rellançar en el món catòlic abans del Concili Vaticà II i el seu aggiornamento.

Francesc proposa la pregària d’Oscar Romero

     Francesc mostra fermesa reformadora davant la Cúria Romana i els sectors immobilistes eclesiàstics. Proposa la pregària d’un personatge que els hi es incòmode i els hi trenca els seus esquemes. Convida a pregar “amb la bella oració , comunament atribuïda al beat Oscar Arnulfo Romero, però que fou pronunciada per primera vegada pel cardenal John Dearden”. Romero, arquebisbe de San Salvador, celebrava missa quan fou assassinat el 24 de març del 1980 per ser defensor dels drets humans contra la dictadura militar i fou beatificat el 23 de maig del 2015. Heus aquí aquesta pregària plena d’esperança a partir de la fragilitat de la condició humana:

“De vez en cuando, dar un paso atrás nos ayuda
a tomar una perspectiva mejor.
El Reino no sólo está más allá de nuestros esfuerzos,
sino incluso más allá de nuestra visión.
Durante nuestra vida, sólo realizamos una minúscula parte
de esa magnífica empresa que es la obra de Dios.
Nada de lo que hacemos está acabado,
lo que significa que el Reino está siempre ante nosotros.
Ninguna declaración dice todo lo que podría decirse.
Ninguna oración puede expresar plenamente nuestra fe.
Ninguna confesión trae la perfección, ninguna visita pastoral trae la integridad.
Ningún programa realiza la misión de la Iglesia.
En ningún esquema de metas y objetivos se incluye todo.
Esto es lo que intentamos hacer:
plantamos semillas que un día crecerán;
regamos semillas ya plantadas,
sabiendo que son promesa de futuro.
Sentamos bases que necesitarán un mayor desarrollo.
Los efectos de la levadura que proporcionamos
van más allá de nuestras posibilidades.
No podemos hacerlo todo y, al darnos cuenta de ello, sentimos una cierta liberación.
Ella nos capacita a hacer algo, y a hacerlo muy bien.
Puede que sea incompleto, pero es un principio,
un paso en el camino,
una ocasión para que entre la gracia del Señor y haga el resto.
Es posible que no veamos nunca los resultados finales,
pero esa es la diferencia entre el jefe de obras y el albañil.
Somos albañiles, no jefes de obra, ministros, no el Mesías.
Somos profetas de un futuro que no es nuestro”

(Segona part de la secció Mirador de Qüestions de Vida Cristiana. Número 254)

Comparteix aquesta entrada