Islam: “El meu regnat sí és d’aquest món”

17

          Mentre el cristianisme ha construït la seva experiència de fe sobre la creu de Jesús, l’islam dels orígens, en canvi, ho ha fet sobre l’èxit del Profeta Muhammad en l’establiment d’un Estat i en la unificació de la major part de l’Aràbia.

          La història humana de Jesús no pot ser vista més que des de l’òptica del fracàs: els jueus, el seu poble, el va rebutjar, els romans el van crucificar i els seus deixebles el van abandonar. Sens dubte, aquest sentiment d’abandó total de Jesús que cridà fins i tot contra el seu Déu (“Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?”) va ser descobert com a triomf sobre la mort des de l’experiència del Ressuscitat i va ser desenvolupat per la teologia joànica. Però, aquest fracàs mundà de Jesús ha donat al cristianisme un instint de desconfiança davant de tot èxit fàcil en la evangelització. Una Església criticada o denunciada potser que ho sigui pels seus propis escàndols però una Església en perfecte harmonia amb el món, una Església no perseguida, segur que no és l’Església de Jesús. Jesús predica un Regne que “no és d’aquest món” perquè segueix uns criteris diferents, una inversió de valors on el primer ha de ser el servidor.

          Aquesta experiència originària va ser progressivament oblidada a mesura que van anar desapareixent les persecucions, i es va anar identificant amb el poder. Tanmateix, la idea de la distinció de les dues corones (per més que sempre una volgués dominar sobre l’altra) va fer perdurar aquella experiència originària de què el cristianisme no es pot identificar amb un poder polític determinat sinó situar-se enfront d’ell com un mestre de la sospita.

          Aparent fracàs de Jesús i èxit de Muhammad

          L’experiència originaria musulmana va ser una altra. Muhammad i els seus primers companys van ser perseguits quan vivien a la Meca però en fugir cap a Medina es va trobar amb una ciutat que no solament el van acollir sinó que el van escollir com a cap. Al cap de dos anys, les tribus jueves de la ciutat i d’altres paganes de l’Aràbia van oposar-se al seu lideratge. Després de nombroses campanyes militars, va aconseguir, abans de morir, unificar l’Aràbia sota el seu poder. La seva vida és la història d’un èxit i la de Jesús un aparent fracàs.

          Per més que el Profeta de l’islam tingués la mirada posada en el Paradís, tenia per objectiu establir un “regnat d’aquest món” que servís de guia i ajuda perquè la comunitat aconseguís tal objectiu. Muhammad tenia el poder de jutjar i dirimir entre els conflictes de la comunitat. També tenia el poder “executiu”, però la guia, el camí (la xaria), la rebia de Déu en gran part. Per certes qüestions, però, legislava ell mateix per inspiració. Lògicament, en formar un “Estat” (valgui però l’anacronisme) requeria que la seva Llei divina no solament regulés aspectes morals, litúrgics o organitzacionals de la comunitat, com és el cas del cristianisme, sinó que inclogués també un Dret civil, un Dret penal, un Dret econòmic, i un Dret familiar. Calia que tot aquest Dret no es quedés simplement en grans principis sinó que aterrés en prescripcions concretes.
El fet de tenir el concepte de Llei revelada va proporcionar a l’islam un ordenament jurídic que va contribuir no poc en la seva expansió. Sens dubte, l’expansió va ser possibilitada pels exèrcits musulmans, però si l’imperi va consolidar-se fins a desenvolupar-se econòmicament i culturalment, va ser, en part, per la seguretat jurídica que li donava una llei revelada enfront l’arbitrarietat dels regnes occidentals. És ben sabut que l’economia requereix de seguretat jurídica.

          Una certa distinció de funcions entre el poder polític i religiós també va acabar implantant-se després de les invasions mongoles i turques distingint la figura del Sultà i el del Califa. Aquest últim guardaria el poder religiós mentre que el primer, rei del poble invasor, s’establia com un rei d’occident. Per la seva força militar acabava fet del Califa una titella legitimadora de manera semblant a la submissió del gran Imam de al-Azhar respecte el President d’Egipte.

          L’Alcorà i l’absència d’esperit crític

          Ara bé, allò que va fer fort l’Imperi musulmà, s’ha convertit avui en la seva font de debats. Quina autoritat té l’home de modificar avui les lleis donades per Déu? Encara si l’Alcorà, que és la primera font de la Llei islàmica, fos Paraula de Déu creada per al context del s.VI podria interpretar-se que a una època diferent li corresponen unes lleis diferents… Però l’Alcorà és un Llibre etern, increat, amb unes prescripcions que valen per sempre. A més, essent Muhammad l’últim dels Profetes enviats amb una Llei que deroga les anteriors, si Déu hagués previst una legislació diferent en l’època actual, Muhammad no seria l’últim Profeta legislador.
Aquest és l’impàs en el que es troba l’islam avui en dia. L’argumentació fins ara sembla donar la raó als grups salafís, que cerquen l’aplicació literal de la Llei islàmica antiga. Per això, molts musulmans no troben la manera de contradir-los en el seu terreny tot i reconèixer que el salafisme polític porta a un Estat totalitari, policial i repressor.

          La gent bona treu bondat i misericòrdia de l’Alcorà, i la gent malaltissa veu justificada la seva violència interior. La lectura sempre és una projecció interpretativa. Tanmateix, l’islam reformador solament podrà guanyar la partida des d’una perspectiva crítica. Una certa tasca crítica ja la va començar a finals del s.XIX amb la posada en dubte generalitzada dels hadissos, els relats sobre el Profeta Muhammad. La Tradició havia ideat una “ciència dels hadissos” per establir la probabilitat de la seva autenticitat però al segle passat alguns intel·lectuals començaven a sospitar de les seves conclusions. Avui, s’haurien d’utilitzar les eines exegètiques i hermenèutiques modernes perquè aquests relats orals van ser posats per escrit entre dos i tres segles després de la mort del Profeta.

          Fa uns dies jo mateix sentia el discurs d’un bondadós clergue saudí emocionat amb el gran do que havia fet Allah als musulmans en poder conèixer amb seguretat fins el mínim detall de la vida de Muhammad, mentre que de Jesús no sabem gairebé res.

          L’absència d’esperit crític és patent. Sense aquest, els musulmans continuaran discutint sobre si tal decret s’ha de seguir aplicant avui sense haver investigat si tal decret és invenció posterior o si la intenció de Muhammad en proclamar-lo era simplement contextual.

          (Article de Jaume Flaquer. “El Pregó” número 502)

Comparteix aquesta entrada