Donar forma a una església pròpia. Una aproximació (de Jordi Amat)

14

          Tal vegada el tret més singular de l’activitat cívica d’Albert Manent va ser el seu afany per enfortir una església catalana per tal que també fos, i que ho fos cada vegada més, una església nacional. Durant mig segle va treballar per restituir i consolidar una església que creia que tenia i havia de tenir un perfil propi, per dir-ho amb el títol d’un article que va publicar a El País (14-6-1996) que s’ha de llegir gairebé com un manifest. Les següents pàgines, escrites d’urgència, pretenen descriure la singularitat del combat eclesial del Manent, apuntar les seves bases ideològiques i explicar algunes fites del seu primer activisme. Un activisme en part desconegut, perquè fou tan secret com ho deuen ser els arxius vaticans, i que naturalment va desenvolupar fins els seus darrers dies.

          El combat de Manent es va desenvolupar, em sembla, en dos fronts. Un va ser l’estudi i la crònica d’aquesta tradició que tenia el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó com a fars indiscutibles. Aquesta dimensió historiogràfica tindria la seva culminació amb l’edició del Diccionari d’Història Eclesiàstica del quan en va ser l’ànima i codirector, però a tota la seva obra hi ha petjades d’aquesta tradició: obres monogràfiques com L’església clandestina a Catalunya durant la guerra civil que va rematar amb Josep Raventós, els retrats que va escriure sobre els protagonistes de l’església catalana durant el franquisme o estudis petits de fets concrets i desconeguts (com el deliciós afer del caputxí filipí que el 1950 va ser pressionat per l’alcalde d’Arenys perquè predicava en català). L’altre front del combat va ser una activitat, diguem-ne oculta, d’orientació o implicació en campanyes per denunciar o influir en la presa de decisions de la jerarquia (local, espanyola o vaticana) o conscienciar la feligresia de la necessitat de vehicular la seva fe a través d’aquesta església que la guerra civil i el primer franquisme havien malmès profundament (com resumeix, per exemple, a la clarificadora arrencada del seu retrat de mossèn Ramon Muntanyola inclòs a Solc de les hores).

Un alfil

          Em referia a la singularitat del combat de Manent. Cal justificar perquè el caracteritzo així. Em fa l’efecte que aquest perfil del seu personatge no acaba d’encaixar, a priori, amb el patró que hauríem d’esperar de la seva formació i primera maduresa tal com ell la va explicar. Quan el Manent de la vellesa va rememorar el Manent de La represa –un noi que tenia entre 16 i 26 anys– no es va descriure com un jove especialment preocupat per les qüestions eclesiàstiques. Tampoc ho eren a casa seva, tot i que sí que eren catòlics. El vell Manent es va auto representar, sobretot, com un lletraferit que molt aviat va despuntar com a poeta, com un universitari inquiet que entrava en contacte amb gairebé tothom i sobretot companys nacionalistes –ja sigui els col·laboradors de la revista literària Curial o els activistes aglutinats entorn de Pere Figuera- i molt d’hora també com un alfil del catalanisme cultural d’oposició (ben acostat als dos líders intergeneracionals de l’època, primer Carles Riba i després Jaume Vicens Vives, i ben relacionat amb figures de la intel·lectualitat de Madrid com Dionisio Ridruejo o José Luís L. Aranguren). Però malgrat que la seva fe fou sempre un ingredient essencial de la seva personalitat (també com a poeta o com es pot veure a l’important article que va publicar a Ínsula arran de la mort d’Ortega y Gasset), durant la seva primera etapa com a catalanista actiu, no sembla que la problemàtica eclesial fos una de les seves prioritats.

          Aquests primers temps de militància, a més, no foren un desert pel que fa a la renovació de plantejaments catòlics entre amics i coneguts de Manent a Catalunya. Són els anys durant els quals es va posar en marxa la gran revista El Ciervo, posem per cas, i foren també els anys de gestació del moviment del CC, amb el qual, Manent, a diferència de molts dels seus companys de viatge de tota la vida (Jordi Pujol per començar), no hi va tenir gairebé res a veure. De la mateixa manera, per exemple, que tampoc es vincularia a Unió Democràtica, malgrat que Miquel Coll i Alentorn li ho va proposar. Manent –un catalanista demòcrata de tarannà liberal i fons conservador- anava per lliure. És ara que es desvetlla la seva individualitat generacional. És ara que madura allò que el faria únic. Buscava referents venerables que li possibilitessin vehicular una pulsió política diria que gairebé innata. Una pulsió que era indeslligable d’una concreta i determinada vivència de la fe. Una fe antidogmàtica, com em comenta Antoni Vives, i indulgent perquè hi bategava una adaptabilitat fonamentada en l’Evangeli. “Aquest era l’esperit fonamental del cristianisme manentià”, m’escriu Vives, “una vivència que li permetia obrir, com a necessitat, el seu ventall d’influència i d’incidència a tota la societat catalana i a tots els temps”. No ho sabria formular millor.

          Durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta va trobar com a mínim tres referents polítics i morals pels qui ja mai deixaria de sentir fonda devoció: Josep Benet –una mena de germà gran-, Claudi Ametlla i mossèn Josep Sanabre. No és pas casualitat que a tots tres els retratés a El molí de l’ombra, el primer llibre on va incloure retrats. Tots tres –com Figuera, Santiago Nadal, Jordi Pujol, Rafael Tasis, Joan Triadú i Jaume Vicens Vives– són personatges a través dels quals traçava de forma indirecta aspectes claus de la seva trajectòria vital. La influència de Sanabre, pel tema que ens ocupa, fou, em sembla, seminal.
El retrat que li va dedicar Manent comença reconstruint la primera vegada que el va veure en acció. Fou durant el torn de debat després d’una conferència dictada pel propagandista Alberto Martín Artajo a Barcelona el 1957. Manent, com bona part de l’auditori, va quedar parat de la “vehemència dialèctica” amb la qual mossèn Sanabre interpel·lava el prestigiós conferenciant. Impactat el va voler conèixer i no trigaria gens a freqüentar la tertúlia que Sanabre mantenia a l’arxiu diocesà, espai que és descrit amb una gràcia ben pintoresca. L’important, però, és la simbiosi establerta entre tots dos. “La meva relació amb el mossèn fou tan habitual i freqüent que em vaig convertir en una mena d’acòlit seu. De seguida havíem sintonitzat en les nostres dèries per la purificació i desfranquització de l’Església, tan dominada per la jerarquia forastera i que feia el joc polític”. La lògica havia quedat establerta: la lluita per una església catalana era un altre font del combat contra la dictadura.

          És a finals dels cinquanta quan Manent comença a desenvolupar un activisme eclesial explícit. La seva principal escola serà l’arxiu diocesà, que alternarà amb les xerrades a mitja veu que mantenia amb Josep Benet al despatx d’advocats de Maurici Serrahima. Aquest Manent, que està a punt de fer la trentena, ja té una idea bastant clara d’allò que es proposa –donar forma a una església amb perfil propi- i quines estratègies pot assajar per mirar d’aconseguir-ho. “Un dels delers de mossèn Sanabre era enviar cartes aparentant sovint un grup de contingut polític o doctrinal, a ministres, governadors, bisbes, etc. i amb signatures de vegades pintoresques. Jo l’ajudava”. Al territori de mossèn Sanabre va coincidir amb mestres i deixebles d’aquesta mateixa causa. Manent, al retrat, enumera el Pare Marx Taxonera, mossèn Joan Carrera, l’activista Xavier Polo, el seu amic Josep-Rafael Carreras de Nadal, el pare Hilari Raguer o Martí Torrent. Els retrataria després gairebé a tots. És una petita conxorxa d’amics –amics amb un notabilíssim pòsit cultural- que ho seran per tota la vida. Una xarxa. Un espai on trama o reforça complicitats per consolidar una causa compartida. En aquest camp la principal eina de treball de Manent seria la ploma (i més endavant hi sumaria el telèfon).

          Irradiació de Montserrat

          No triga a posar-s’hi. El 15 de març de 1959 l’article d’obertura de la revista Ibérica por la Libertad es titulava “Los católicos contra Franco”, el firmava un tal Jorge Tamarit i, segons es llegia en nota, “este informe nos ha sido enviado de Roma. La firma que va al pie es un seudónimo”. Ibérica, dirigida per la republicana Victoria Kent, s’editava a Nova York i era una de les plataformes més sòlides de pensament polític democràtic antifranquista que es publicava a l’exili. Jorge Tamarit era, és clar, Albert Manent. “Los católicos contra Franco”, que és un document de combat, és un text molt interessant. D’entrada situa l’origen de la qüestió en la guerra civil, el paper que els catòlics els va tocar jugar durant el conflicte i les conseqüències que havia tingut la monopolització de la fe per part del franquisme. Una conseqüència, entra d’altres, havia estat aquesta: “la idea de uniformismo y de Imperio, aplicable aun dentro de la misma España, iban en el bagaje del franquismo victorioso y había que imponerlas por consigna”. Això, en el camp eclesial, havia implicat que tant a Catalunya com al País Basc s’havien designat bisbes que no parlaven la llengua pròpia dels respectius països. Era una decisió, es podia llegir, que contravenia les disposicions seculars de l’Església sobre la predicació en llengua vulgar.

          Però allò més perspicaç de les primeres pàgines, al meu entendre, era la sintètica descripció de la posició en la qual es trobava el gruix dels fidels espanyols en relació amb el règim. “Comprobados el fracaso y la insatisfacción de veinte años de tiranía, la gran masa católica se ha vuelto apática y su desaliento ha impedido que, hasta hace muy poco, el sector más popular del catolicismo no haya reaccionado contra los vejámenes e imposiciones del franquismo”. Allò que dominava el catolicisme popular era l’apatia i, a partir d’aquí, Manent revelava un seguit de tensions entre l’Església i el poder que havien de mostrar que l’aliança entre Franco i l’Església començava a esquinçar-se per algun flanc. Manent/Tamarit citava les queixes d’alguns bisbes, donava notícia del sorgiment de forces demòcrata cristianes d’oposició, explicava la manera mig opaca amb la qual s’havia signat el concordat o parlava de la manca de sintonia entre el règim i un Joan XXIII, que a París havia mantingut llargues converses amb clergues bascos disconformes amb la dictadura. La divulgació d’aquestes tensions, de fet, havia de servir perquè la massa passiva prengués consciència d’una de les conclusions que l’article volia demostrar: “El Régimen se saca la careta y confirma que ya en 1936 Maritain, Bernanos y Mauriac tenían razón. La Cruzada ha servido a sus intereses y no a los de la Iglesia”.

          La figura eclesial que potser més destacava l’article era Aureli M. Escarré, l’Abat de Montserrat. Manent li va dedicar gairebé sencer un epígraf titulat “La Iglesia catalana”. Tot venia de l’homilia que havia llegit feia poques setmanes, el 8 de desembre de 1958, durant la celebració de l’Immaculada (un sermó recollit al llibre “Montserrat és vostre”. Textos de Belascoain a Viboldone). Aquell dia l’Abat Escarré va respondre amb contundència contra el discurs que el general Acedo Colunga –governador civil de Barcelona- havia fet una setmana abans a Granollers. Acedo, sense explicitar-ho, havia carregat contra Montserrat, caracteritzant l’Abadia com un espai que protegia la refundació del catalanisme. Escarré va respondre amb una contundència que va sorprendre la comunitat que governava amb mà de ferro. “En los medios católicos, españoles y extranjeros, las palabras del Padre Escarré representan una gran esperanza. Son un símbolo fehaciente”. L’homilia, juntament amb el discurs d’Acedo, es va reproduir amb octavetes i fulls volants. Un d’aquests fulls, titulat “En defensa de l’Abat Escarré” l’havia redactat Josep Benet. Escarré, que anava manifestant en privat la seva crítica al règim, s’anava convertint en un possible referent de l’oposició transversal dins del camp catalanista. Manent va jugar un paper essencial en la construcció d’aquest referent polític, eclesial i nacional.

          Al cap de tres mesos, també a Ibérica, Manent hi tornava amb Montserrat i Escarré (donant ja per feta la seva “tan conocida actitud anti-Régimen”). L’article “Cardenal Tisserant en Montserrat” és una crònica, com el seu títol indica, de l’estada d’Eugène Tisserant –degà del Sacre Col·legi Cardenalici- a Montserrat per beneir un nou altar. Però la seva vinguda, tal com s’explica a l’article, havia provocat tota mena de pressions al Vaticà i, a la fi, per no ferir sensibilitats, abans d’anar a Montserrat, Tisserant va passar per Madrid, es va reunir amb Franco i va dir una missa privada al Valle de los Caídos. La premsa, naturalment, en va fer una lectura oficialista, afirmant que el viatge relegitimava el règim. Però els dies que el cardenal va passar a Montserrat no van ser tant fàcils d’instrumentalitzar. Jorge de Tamarit fa un dietari de l’estada i, especialment, es centra en la data del 26 d’abril. El cronista vol subratllar la intranquil·litat amb la qual el règim va viure aquella jornada popular i el control que pretenia exercir sobre qualsevol acció d’afirmació de la catalanitat. Crec que paga la pena de transcriure, malgrat l’extensió, la descripció que Manent va fer del moment de major tensió.

          “Desde el balcón que se abre a la explanada el Cardenal Tisserant dio la bendición papal. Le acompañaban Dom Aureli M. Escarré y el Padre Albareda, Abad Benedictino de Poblet. En honor del ilustre visitante el Orfeó Català interpretó diversas composiciones y fue interrumpido por la multitud que pedía enardecidamente “El Cant de la Senyera” (El canto de la bandera), alusivo a la bandera catalana cuyo uso y prohibición en público ha sido prohibido por el gobierno franquista desde 1939. Presionado por el público y después que un monje dio el beneplácito por el micrófono, el Orfeó lo interpretó y fue acompañado a coro por la multitud. Acto seguido los fieles demostraron su adhesión sincera y ruidosa al Padre Abad con los gritos unánimes de “Pare Abat, Pare Abat” a los que el interesado respondía levantando los brazos y sonriendo con una sonrisa benigna y cómplice. Requerido por la multitud habló al final para dar las gracias y acabó con su significativo “No us puc dire res més” (No puedo decir nada más). También se escucharon gritos de “Makarios”, “Catalunya” y “Llibertat” y uno, muy fuerte de “Mori la dictadura” (Muera la dictadura) que fue jaleado estentóreamente por el público. En el momento culminante miles de octavillas en ciclostil fueron lanzadas desde el centro de la plaza”.

          En un paràgraf anterior, Tamarit/Manent havia afirmat que aquell dia s’havien congregat a Montserrat 6.000 persones. Segur que exagerava, però allò rellevant és que un col·lectiu considerable de catalanistes, a través de l’Església, a través específicament de Montserrat, deixaven la passivitat i prenien actituds d’oposició política. Un grup sobretot de joves que tenien el seu nucli essencial en l’Acadèmia de la Llengua Catalana, de la qual Manent n’era un bon amic, i que al final de la celebració foren agredit per un grup violent de carlistes. Al cap de pocs dies dels fets, el membre de l’Acadèmia Xavier Polo –el deixeble de Manent en el camp de l’agitació– rebia una carta de l’Abat agraint les seves tasques d’organització de la festa i “la serenor i la paciència” amb la qual havien suportat una violència emparada pels agents de l’ordre públic que vigilaven tot allò que succeïa a la muntanya.

          Potser no podria anar d’una altra manera. La sort d’una església nacional catalana havia estat sempre lligada a Montserrat. “Montserrat ha expressat la força del redreç del sentiment català”. L’afirmació és del Jaume Vicens Vives de la segona edició de Notícia de Catalunya. Vicens, que tenia una relació confiada amb l’Abat Escarré, ho escrivia parlant del segle XIX, però la translació al present era inequívoca. L’afany d’esborrar la catalanitat havia estat un dels propòsits del nacionalcatolicisme, el nacionalisme de masses que la dictadura va voler imposar a la societat espanyola. Aquest nacionalisme tronat va tenir com a motor l’apel·lació constant a la cristiandat, sobretot des del final de la Segona Guerra Mundial. Les estructures de l’església es van posar al servei de la institucionalització de la dictadura i Montserrat, d’entrada, no en va ser excepció. Però Montserrat –l’única institució emblemàtica del catalanisme no clausurada- duia la catalanitat integrada al seu ADN i els gens no s’esborren fàcilment. A partir de 1947, que va ser quan es va poder començar a guarir traumes de la Guerra Civil i Europa va iniciar una fase de certa estabilitat, va apostar pel redreç de la catalanitat. Ho va poder fer gràcies al seu passat, l’astúcia d’Escarré i l’autonomia respecte del poder que gaudia l’Església.

          Sense tenir en compte la suma de tots ingredients es fa difícil d’entendre com va ser possible que a partir del mes d’octubre de 1959 nasqués i fos autoritzada la nova Serra d’Or, on Manent hi va escriure des del primer dia i va ser-hi gairebé sempre a la sala de màquines. El precedent immediat de la revista, com és ben sabut, era Germinabit, una modesta circular de la Unió Escolania de Montserrat que s’editava des de 1949 i que havia anat adquirint, poc a poc, certes característiques d’una revista cultural des de mitjans de la dècada dels cinquanta. Els encarregats de pilotar aquesta renovació havien estat dos amics de Manent -Max Cahner i Ramon Bastardes- que foren incorporats al projecte per Josep Benet. El darrer número de Germinàbit –publicat els mesos d’agost i setembre de 1959, gairebé un número pilot d’allò que seria Serra d’Or– va ser un monogràfic dedicat a Carles Riba, que havia mort el 12 de juliol. Manent, que va encomanar la col·laboració de Joan Fuster per carta, hi va publicar “Riba, cristià”, un altre text valuós. “La seva exemplaritat en tots els camps, i sobretot en el camp cristià, em foren i em són un estímul constant”, afirma Manent. És probable que Manent, tal com caracteritza a Riba, hi descobrís un exemple de com viure la fe. “Déu ens jutjarà segons les nostres conviccions. Riba repetia aquesta sentència del cardenal Merier amb un cert esbalaïment, però conhortant-se’n, perquè responia a una actitud molt seva: fidelitat als principis, comprometre-s’hi vitalment, creure-hi de debò”. Diria que és un dels articles més ambiciosos, des d’un punt de vista d’una crítica literària de matriu cristiana, que va escriure Manent.

          Quan es va publicar aquest mític número de la revista Germinàbit, la campanya contra Galinsoga ja s’havia posat en marxa. Els grups de joves catòlics i catalanistes organitzats havien entrat definitivament en acció. Manent ho aniria explicant a les cròniques que enviava a la revista Germanor i, d’alguna de les fites de la campanya, fins i tot en va parlar amb Escarré, com evidencien les entrades del seu dietari que va publicar a El molí de l’ombra. De fet la relació entre l’Abat de Montserrat i Manent s’anirà intensificant durant els primers seixanta i sembla com si Manent, d’alguna manera, li hagués fet de secretari polític, presentant-li figures de l’oposició amb certa freqüència. No és un moment qualsevol en la vida de l’Església. Són dies d’esperança, temps d’efervescència. Semblava que Joan XXIII introduïa canvis profunds. L’encíclica Pacem in Terris, impressionant, i l’arrencada del Concili Vaticà Segon tingueren un impacte molt notable entre el catolicisme conscienciat a Catalunya. Escarré, definitivament, juga la carta política, com denunciarà, escandalitzat, Josep Tarradellas des de l’exili. I aquesta suma de factors conduirà, en bona mesura, a les declaracions que Escarré va fer al periodista José-Antonio Novais i que el diari Le Monde va publicar el 14 de novembre de 1963. Es tracta d’un text capital que va tenir una repercussió enorme. Sobre el paper de Manent en el making off de les declaracions no cal dir-ne massa cosa més. Les claus les va donar Manent mateix als seus textos i també el Pare Maur. Però sobretot ho va reconèixer l’Abat mateix. Al cap d’un mes d’haver-se publicat, Escarré va retrobar Manent a casa la senyora Tecla Sala. Només veure’l, amb una rialla, li va dir: “Vós sou el culpable”.

Volem bisbes catalans

          Al llarg de la segona meitat de la dècada dels seixanta, el moviment catalanista va viure una etapa d’intensitat prodigiosa. Malgrat que no comptava amb cap estructura oficial per articular-se, s’havien activitat una pila d’iniciatives per enfortir un moviment que s’havia provat de sepultar. Són els anys daurats de Serra d’Or o d’Edicions 62. Els anys en els quals es posa en marxa l’ambiciosa campanya “Construir Catalunya” de Jordi Pujol o de la construcció de plataformes unitàries que desembocaran en la constitució de l’Assemblea de Catalunya. Són dies de creació d’empreses i de consolidació de fenòmens de masses –penso, sobretot, en la “nova cançó”- que aconsegueixen capil·laritzar en una societat que així pot anar abandonat la forçada apatia de la primera postguerra i esdevenir una veritable societat civil.

          És en aquest moment il·lusionant, per exemple, que a 62 es gesta el projecte megalòman de l’Enciclopèdia Catalana (Manent en serà col·laborador) o que a la mateixa editorial, cap a 1966 i en paral·lel, s’esbossa un projecte per elaborar una Història d’Església als Països Catalans. Ho va recordar Antoni Pladevall i va fer constar que Manent sempre hi era a les reunions per planificar aquella història. Al final la Història no va arribar a bon port, però tal vegada fos l’origen remot del Diccionari d’Història Eclesiàstica. I també aleshores, cap a 1967, Manent comença a recollir informació per escriure l’estudi L’església clandestina a Catalunya durant la guerra civil, que finalment es publicaria, escrit amb col·laboració amb mossèn Raventós, el 1984. Són projectes historiogràfics a través dels quals Manent pretenia sincronitzar l’aggiornamiento conciliar amb l’església catalana amb la qual estava compromès. És així també, em sembla, que cal entendre alguns dels estudis d’història literària que elabora aleshores: “Déu i el seu conjur en la poesia catalana moderna” i “Aspectes de la contribució dels eclesiàstics a la cultura catalana” (el primer publicat a Qüestions de vida cristiana el 1965 i tots dos recollits al miscel·lani Literatura catalana en debat de 1969). Es tractava, des de la cultura, d’enfortir una església catalana de caràcter nacional quan s’anava a jugar una partida definitiva d’aquell combat.

          El dia 22 de febrer de 1966 el seu amic Carreras de Nadal –un dels contertulis de les reunions a l’arxiu diocesà- ho va escoltar a Radio Vaticana. S’havia designat el nou arquebisbe de Barcelona. Seria Marcelo González Martí, bisbe d’Astorga. Seria, altra vegada, un bisbe castellà. Carreras de Nadal es posa en acció. És la campanya “Volem bisbes catalans”. De seguida truca a Manent. Immediatament es posen a treballar per mirar d’impedir el nomenament. Si no ho recordo malament, el dia que Manent em va dur a casa Jordi Carbonell em va explicar que aquell mateix 22 de febrer, a can Carbonell, van decidir coordinar-se per trucar una i altra vegada al bisbat d’Astorga i van acabar col·lapsant la centraleta. El comitè informal que va dur la campanya –els fils d’una mateixa xarxa- l’integraven Josep Benet, Jordi Pujol, Salvador Casanovas, Xavier Polo, Anton Cañellas, Francesc Vila-Abadal i Manent mateix, que a tots ells els va retratar als seus llibres.

          No conec cap monografia dedicada específicament a explicar com es va desenvolupar aquella mítica campanya. Hi ha records esparsos aquí i allà, molts dels quals als llibres escrits per Manent mateix, i ha estat Josep Massot i Muntaner –al interessantíssim Església i societat a la Catalunya contemporània– qui ha aportat, entre d’altres informacions del tot contrastades referents a aquest episodi, un document especialment valuós: la descripció detallada de qui foren els redactors del llibre de combat Le Vatican et la Catalogne. La nomination de Mgr. Gonzalez Martin a l’Archeveche de Barcelone. El redactor principal va ser Carreras de Nadal –alfil de la campanya-, hi col·laborà Agustí Vila-Abadal i els capítols inicials –els d’un contingut polític més clar- foren obra de Manent i Benet, que diria que per primera vegada hi va presentar la noció de genocidi cultural contra Catalunya. Tot i que el peu d’impremta donava a entendre que el llibre s’havia imprès a Ginebra el 1967, en realitat es va imprimir cap al gener de 1968 a Tolosa i els exemplars es conservaven a Elna. Més que un llibre de venta, era un llibre concebut per conscienciar gent que podia tenir influència: periodistes, polítics i membres de la jerarquia. Molts d’aquests exemplars s’enviaren des de París. L’arquebisbe de Barcelona González Martín seria substituït el 1971, una decisió que s’ha d’entendre com un èxit de la campanya.

          Potser aquesta va ser la fita més destacada de Manent com a activista catòlic. Tant és així que ja aleshores, als seixanta, va mirar de posar en pràctica l’estratègia fins i tot a València. A finals de 1968 va escriure a Joan Fuster amb aquest objectiu. Tot sembla indicar que Manent no sabia que a finals dels seixanta Fuster havia demanat a Benet què es podia fer per evitar que es nomenés un bisbe foraster a València. “T’escric per un afer que potser et semblarà una mica grotesc que t’hi hagis de ficar, però no veig altra camí, almenys per remoure la bassa d’oli. Sembla que hi ha el perill que us fotin entre cap i coll un bisbe castellà”. Una mica més endavant li parlava d’un llibre que potser coneixia –Le Vatican et la Catalogne– i li pautava que es podia fer per evitar el nomenament. Aquest activisme, com deia al començament d’aquestes pàgines, ja no el va deixar de practicar mai. Manent, és evident, a banda d’escriure, va tastar el verí de la conspiració i ja no va deixar de practicar-la. Era una manifestació més del seu compromís. Era, de fet, una forma de seguir fidel a les seves conviccions entrelligades. Fe, país i cultura amassades per tal que la societat catalana esdevingués espiritualment més rica i més plena. La pàtria tal com ell l’havia somniada.

          (Article de Jordi Amat)

Comparteix aquesta entrada