Avui el catalanisme (segur) i el sobiranisme (molt probablement) són hegemònics a Catalunya. No són el 100%, però sí la majoria, i en tot cas el sector més actiu i propositiu. Si pensem com va quedar el país després de la guerra, això té un punt de miracle. I el miracle ha estat possible gràcies a la suma de persones de procedència diversa. És essencial la capacitat de resistència del catalanisme cultural vençut a la guerra. Però també són importants l’actitud positiva d’una part de l’Església, la incorporació a la catalanitat i al catalanisme de moltíssimes persones vingudes de fora en un procés d’immigració d’enorme magnitud (aquí va ser clau el paper del PSUC)… I també la progressiva incorporació (o reincorporació) al catalanisme de sectors que s’havien alineat amb els vencedors. Com la gent de Destino. Jordi Amat ho explica en un llibre excel·lent, El llarg procés. Hi ha coses en el llibre que jo no diria (poques) i algunes que diria diferent. Però és un llibre escrit des del catalanisme. Explicant aquesta suma. I m’agradaria que la seva lectura i discussió continués amb l’esperit de suma que va ser llavors la clau de l’èxit i que és imprescindible per a l’èxit futur.

     (Article de Viçens Villatoro al diari ARA)