Mor el bisbe Francesc Pardo, misericordiós i obert a la vida

120

Ha mort Francesc Pardo, bisbe de la mil·lenària diòcesi de Girona, home i cristià obert a la vida i misericordiós en un món d’arrels cristianes i en una societat secularitzada com la catalana i l’occidental. Temps d’interrogants. On és la humanitat? On és el teu germà? On es Déu? Quin sentit te l’agnosticisme? I l’ateisme? Quin sentit té la fe? Que vol dir i implica creure?

2.- OBERT A LA VIDA. “Ut vitam habeatis” és el lema episcopal del bisbe Francesc. Es a dir, segons explicava, “perquè tingueu vida, abundant i per sempre”. Són paraules de Jesús en una conversa amb el fariseu Nicodem. “Déu ha estimat tant al mon que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell” (Joan 3, 16-17).

3.- MISERICÒRDIA. El bisbe Francesc ha estat fidel fins el seu darrer sospir a aquest “Ut vitam habeatis” i a la seva aplicació vital i misericordiosa. Va comentar al començar el seu episcopat:  “La missió del bisbe, en sintonia amb Jesús, no es condemnar”.

4.- ALLIBERAMENT. Així es comprén que el bon bisbe Francesc es referís en una homilia de la missa de Sant Narcís a Girona als presos, exiliats i perseguits polítics catalans. Va dir: “Com a cristians també podem demanar que l’alliberament s’ofereixi als dirigents polítics i líders socials condemnats a penes de presó i d’inhabilitació. La misericòrdia no va contra la justícia, sinó que la perfecciona, la humanitza, i és la màxima expressió de la saviesa. Ara la misericòrdia te noms: mesures de llibertat, necessitat de diàleg,  capacitat de perdó, afermar la convivència, cercar solucions. Per això, el cristià es alliberat i allibera”.

5.- SAVIESA. El bisbe Francesc ha estat home actiu i de lectures que valdria la pena que fos tingut en compte pel seu successor i pels bisbes catalans… “Els meus llibres de capçalera son les Sagrades Escriptures, els escrits dels pares apostòlics que formen part de la saviesa acumulada al llarg dels segles, els textos del Concili Vaticà II i els de la seva concreció a Catalunya que son els del Concili Provincial Tarraconense, la carta apostòlica ‘Al començament del nou mil·lenni’ de  Joan Pau II i les obres, antre altres, de  Josep Maria Rovira Belloso, el meu mestre en teologia”.

Comparteix aquesta entrada