1.- La decisió de Xavier Novell, bisbe (?) de Solsona, i els rumors o les informacions sobre la seva suposada relació sentimental es morbosa. Aquest hipotètic escàndol, paradoxalment, enforteix la fe dels cristians.
2.- “Escandalitzar: ofendre els sentiments morals, la consciència d’algú, amb alguna acció immoral, blasmable” (Diccionari de la llengua catalana). Uns es senten ofesos, desorientats. Alguns s’escandalitzen farisaicament. Altres llencen llamps i trons contra Novell. Però en l’episodi evangèlic dels mestres de la llei i els fariseus que acusen d’adúltera a una dona, Jesús els hi diu: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Joan 8, 7). Així es com l’escàndol adúlter enforteix la fe en Jesús.
3.- Xavier Novell pot canviar de tarannà, pensar i fer el que vulgui, relacionar-se sentimentalment amb adults… homes o dones, casats o divorciats, amb fills o sense, amb autors de llibres eròtics i diabòlics o de vida de sants. Però ha d’explicar bé la seva decisió i la seva situació. Per coherència, transparència i respecte als altres. No n’hi ha prou amb un comunicat que es refereix a “motivacions estrictament personals”. Motivacions de fe? Teològiques? Pastorals? Polítiques? Psicològiques? Sentimentals?
4.- El cas Novell enforteix la fe dels cristians. ¿Per què? Perquè queda clar que la fe no depèn del que el Papa, el Vaticà, els bisbes, la clerecia, les conferencies episcopals, les monges, els que van a missa, el Codi de Dret Canònic… diguin i facin, deixin de dir i de fer. Tan de bo el seu testimoni obrís les portes a una fe madura i compromesa. Acceptar la fe cristiana només té sentit si es proposa i mai s’imposa. És una opció personal que, amb dubtes i contradiccions, considera que val la pena viure, pensar, sentir, estimar, perdonar segons el missatge solidari, alliberador i esperançat de Jesús… l’home que va passar pel mon fent el be i dirigint-se a Déu com a pare. Els cristians ara i aquí intenten existir segons aquest esperit.
5.- Uns apunts sobre la fe segons Jesús, que preval sobre els plantejaments de bisbes i de bisbes dimissionaris. “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls” (1 Joan 2, 9-11). “¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen. Home insensat, ¿vols creure d’una vegada que la fe sense obres és estèril” (Jaume 2, 19-20). “Ara hi veiem en la fosca, com en un mirall por clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Ara, dons, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor; tots tres, però l’amor és el més gran” (1 Corintis 13, 12-13).