Colpidora experiència crítica de Dalmases (Junts) a Afganistan i la retabilanització

11

Francesc de Dalmases (diputat de Junts), exposa en un fil de twits la seva colpidora experiència a Afganistan, on hi va viure amb un grup de catalans, i es refereix l’actual retalibanització

1.- 14 de novembre de 2001. L’Aliança del Nord ocupava Kabul i n’expulsava els Talibans amb el suport de les tropes aliades. Alguns catalans ho vam viure des del mateix Afganistan i des de la zona tribal, a la frontera amb el Pakistan.

2.- Més enllà de les anàlisi geoestratègiques més o menys interessades, i necessàries, vam viure el retorn de la música, dels nanos jugant amb estels, i de les escoles amb nois i noies. Van viure emocions indescriptibles amb la població refugiada que entreveia un fil de llum.

3.- Però des d’aquell moment, també, es va cometre l’error d’inundar amb dòlars i viagra, -sí, tones de viagra- els vells senyors de la guerra i de fer la vista grossa amb el tràfic d’opiacis. Tot canviava però de fons no canviava res.

4.- Sí, hi havia música, estels i educació sense distinció de sexes, que no es poc. En vint anys, els dòlars han minvat i el iuan ha entrat amb força. No només calmant els senyors de la guerra sinó amb una major visió estratègica.

5.- En govern xinés ha invertit i ha fer possible infraestructures essencials per estar en posició dominant quan els aliats marxessin. I quan han marxat, afegiran un Estat més al seu mapa de domini.

6.- La Xina no guarda ni les formes, i no li preocupa gens la fi de la música, els estels, l’educació de les dones o els codis de vestimenta. I això és el que passa aquests dies mentre som a la platja, la retalibanització accelerada del país perquè no han deixat de ser-hi mai.

7.- Nota no necessàriament esperançadora però irrefutable: cap potència estrangera ha dominat mai l’Afganistan en època contemporània. Van fugir per cames britànics i soviètics. I ara han marxat els aliats.

8.- El proper capítol són els xinesos, però els afganesos que viuran pitjor i amb menys drets seran els de sempre, els més miserables. Ni estels, ni música, ni escola ni el pentinat ni la roba que vulguin. I aquesta vegada ni una trista conferència internacional.

Comparteix aquesta entrada