La fi del món no és a prop però, com tantes vegades, es la fi de molts. La crisi del coronavirus es sanitària, econòmica, social, cultural, polític. Profundament humana.

1. La saviesa bíblica, tan desconeguda, ho expressa amb el seu llenguatge apocalíptic. “Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no donarà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran” (Marc 13, 24-17).

2. La fragilitat dels éssers humans i de l’univers és infinita. La història ho demostra… Deu plagues. Pesta. Guerres. Holocaust. Feixismes. Dictadures. Desastres. Racisme. Persecucions. Repressió. Exiliats i presos polítics. Coronavirus. Mort… Humanitat sembrada de creus al llarg de la historia i arreu de la Terra. Consta en el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, escrit l’any 95 amb llenguatge simbòlic i imatges catastròfiques però que també significa revelació. Un dels seus set segells dona nom a una extraordinària pel·lícula d’Ingmar Bergman, “El seté segell” (1957).

3. El cavaller Antonius Block ha passat anys a les croades i torna a casa, Suècia. L’Europa del segle XIV es devastada per la pesta negra. Antonius està cansat, desencantat de la vida. Es troba amb la Mort que crida a tothom... rics, pobres, reis, súbdits, nobles, camperols, clergues… Antonius planteja preguntes i respostes a la recerca del sentit de la vida, la mort, l’existència i el silenci de Déu. Vol guanyar temps  amb l’esperança de resoldre aquests enigmes, i repta a la Mort a jugar una partida d’escacs, com una pintura que hi ha en una petita església a prop d’Estocolm.

4. Ingmar Bergman va explicar les claus de la pel·lícula… “En l’Edat Mitjana els homes vivien en la por de la pesta. Avui viuen la por de la bomba atòmica. El setè segell és una al·legoria amb una qüestió molt senzilla: l’home, la seva eterna recerca de Déu i la mort com a única certesa”. Ara afegiria que es viu amb la por del coronavirus.

5. Un parell de pensaments de l’internauta Esteve Rodríguez (que es presenta com matemàtic i cristià). “Qui és el meu proïsme? L’home de la meva sang? Del meu partit? El que m’afavoreix? No, és aquell pel qual sento misericòrdia i pel qual passa per mi l’universal do i amor de Déu, que fa ploure les aigües del cel sobre els bons i els dolents. (J. Maritain)”. I “Només hi ha dues sortides intel·lectualment viables: L’esperançada, segons la qual a la fi de la vida ens trobarem amb qui anomenem Déu… O la nihilista, segons la qual la nostra existència camina cap enlloc, a la mort i al no-res”.