Jordi Sánchez, un dels presos polítics catalans, tancat a la presó espanyola de Soto del Real, ha fet un públic un nou escrit davant l’imminent judici polític.

 

Som a les portes del judici de l’1 d’octubre. Els qui serem jutjats i seguim empresonats ens trobem des de divendres passat en presons castellanes, senyal inequívoc que l’Estat exercirà sense contemplacions la seva posició dominant i dominadora des del primer dia fins al darrer del judici, previst fins ben entrat l’estiu. Serem jutjats durant mesos, en sessions de matí i tarda, diàriament conduïts des de la presó fins al Tribunal, un ritual ben explícit per saber qui imposa a l’altre les regles del joc. Cal que tothom ho tingui clar: som en un combat profundament desigual.

El judici no és ni serà la cara més preocupant de la situació política que vivim. És la més trista i difícil de portar, no solament per a les famílies i amistats dels qui som a la presó o l’exili, sinó per a centenars de milers de persones que viuen amb gran neguit la nostra dissort. Però la cara més preocupant és la incapacitat o manca de voluntat de l’Estat per buscar i encarar una solució a la crisi que avui paralitza políticament Espanya i Catalunya.

El problema, encara que no ho sembli, no és només de Catalunya. Nosaltres paguem el preu de l’exili i la presó, però el problema polític, com s’ha demostrat en aquests darrers mesos, és compartit. Sorprèn que les úniques mesures que l’Estat ha estat capaç de posar sobre la taula en aquests darrers dos anys hagin estat sols la judicialització de la demanda política d’autodeterminació, l’ús de la coerció i l’amenaça amb la permanent aplicació del 155 i la violència policial a la recàmera.

La governabilitat a Espanya i Catalunya no recuperarà la normalitat fins que l’Estat no assumeixi, de manera oberta i desacomplexada, l’existència d’un conflicte de naturalesa política que només es resoldrà amb mesures polítiques i democràtiques.

En aquest context apareix el debat sobre els pressupostos generals de l’Estat. De fet, l’atzar pot fer que el primer dia del judici coincideixi amb la votació al Congrés de Diputats de les esmenes a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat. El destí sempre és capritxós.

Des del sobiranisme no tenim cap incentiu per aprovar els pressupostos del president Sánchez si prèviament el Govern espanyol no ha fet cap pas concret per abordar la solució del conflicte (amb el benentès que no som ni podem ser els qui estem tancats a la presó, ni les nostres circumstàncies processals, l’argument per no aprovar-los).

El debat, en aquests moments, no és si aquests pressupostos són socialment i econòmicament positius. El debat ni tan sols pot ser la possibilitat de la convocatòria de noves eleccions, en el cas que els pressupostos no puguin ser aprovats. Aquest és un debat captiu, una mena de xantatge polític, que vol imposar un marc de referència i vol continuar fingint una normalitat política inexistent.

La Crida comença a caminar en aquest context. Hem de treballar fort per fer-la créixer arreu del país i tenir-la a punt per donar la resposta cívica i política a tot el que aquest país viurà els propers mesos. Us animo a mostrar-vos compromesos a sumar persones per guanyar la República. Aquesta és la força i el repte de la Crida. Som-hi! Llum als ull i força al braç!