Raimon s’ha acomiadat com cantant amb la seva primera cançó, “Al vent”. El poema mostra que el cantant Raimon està al llarg de la seva vida “buscant a déu”, “déu” escrit en minúscula…. Hi ha diverses experiències humanes de “Déu”, de “déu”, del no res.
– Raimon (cantant): “I tots, / tots plens de nit, / buscant la llum, / buscant la pau, / buscant a déu, / al vent del món”.
– O.D. (www.avantguarda.cat): “La vida del cantautor Raimon és una recerca de déu, de déu en minúscula però de déu, com canta des del primer dia i en el seu comiat en la impactant cançó “Al vent”. Hi ha homes i dones, creients o no, que busquen a Déu o a déu. El busquen tota la seva vida. Aquesta recerca és profundament humana perquè forma part de la condició humana. L’experiència mostra que és una recerca que es dona arreu i en tots els temps. Déu o déu pot ser una resposta als interrogants de l’existència. Déu o déu també és un interrogant. Creure, cercar, preguntar, dubtar son elements compatibles que configuren una manera de viure. Crec perquè dubto, i dubto perquè crec”.
– Quin Monzó (escriptor): “Sóc clarament ateu”.
– Àlex Gutièrrez (periodista): “Em va agradar el teu apunt “Avortament? O dones que avorten?”. Aquests contrapunts són molt interessants, fins i tot pels qui ens miren els assumptes religiosos des d’una respectuosa barrera”.
– Miguel Ángel Bastenier (periodista. 1940/2017): “Sóc catòlic no creient”
– Rafael Argullol (filòsof): “Malgrat no ser cristià tinc feblesa per la figura de Crist. M’agrada el seu misteri, el seu deliri, el seu odi a la hipocresia, la seva capacitat de sorprendre”.
– Ngugi wa Thiong’o (candidat al premi Nobel de Literatura): “La vida humana aspira a l’espiritualitat, però les religions amb els seus rituals se n’allunyen”.
– Francisco Luzón (malalt i president d’una fundació contra l’ELA, esclerosi lateral amiotròfica): “Crec en Déu, a qui anomeno l’Altíssim, però no sóc catòlic practicant ni crec en dogmes ni miracles, i respecto els creients profundament. I els demano que abans que res siguin éssers humans i respectin la resta”.
– Javier, de Pecos (músic): “Déu? Jo crec, però no vaig a missa”
– Jean Jacques Pérennès (director de l’Escola Bíblica i Arqueològica de Jerusalem): “Només és violent qui no està segur del que és. Quan la teva identitat i la teva fe són fermes, no tens por i, per tant, no tens necessitat d’agredir ni prohibir res a ningú”.
– Ramon Berengueras (pastor, productor de formatges artesans ecològics): “Crec i no crec en Déu. No m’ho plantejo, l’únic que em plantejo és el que jo puc fer”.
– Raquel Jaramillo Palacio (escriptora, autora de ”Wonder”): “La posició de l’Església catòlica en qüestions com l’avortament o l’homosexualitat em van fer abandonar-la, però crec en Déu”.
– Roberto Canessa (cardiòleg pediàtric): “Tot i ser diferents, tots som iguals i no s’ha d’oblidar això per construir una societat. Crec en Déu, un amic que m’ajuda”.
– Pere Casaldàliga (bisbe): “No es creu de cop i volta, d’una vegada per totes. Es va creient. Creure és activar la consciència de ser acollit per Déu, i anar-lo acollint amb admirada gratuïtat. Acollir-lo a Ell en els germans dia a dia en el servei exigent. Sense més compensació que Ell mateix”.
– Roelf Meyer (mediador en conflictes com l’apartheid a Sud-àfrica): “Sóc cristià. M’ajuda a pacificar”.
– Jacint Carbonell Torrents (autor de “Veure-hi des del cor”): “L’Evangeli ens revela qui és Déu però també qui som nosaltres (…) L’ensenyament de Jesús és tan alliberador que resulta insuportable per als qui prefereixen la seguretat de les tradicions i del compliment de les normes”
– Luis Alberto Lacalle Herrera (ex president de l’Uruguay): “Sóc catòlic d’empremta jesuïta”
– Josep Maria Rovira Belloso (teòleg): “Al cap i a la fi, estimar Déu, servir i perdonar el proïsme, com a entramat per a ser realment feliços, és la finalitat que segons el designi del Senyor ens toca com a éssers humans”.
– Amàlia Bosch i Datzira (escriptora i historiadora): “Mossén Josep Dalmau arrenca d’un profund humanisme, de creure en l’home per damunt de tot, perquè encarna en si mateix la imatge de Déu. És un grean creient”.
– Enzo Bianchi (fundador del Monestir de Bose, Itàlia): “La gran afirmació bíblica de l’home com a imatge i semblança de Déu, que ha marcat amb tanta profunditat la tradicional visió antropològica occidental, cal entendre-la en el sentit de què, precisament allò humà que hi ha en nosaltres i que nosaltres estem cridats a cultivar i a educar, és el lloc de la nostra imatge i semblança amb Déu. És a dir, estem cridats a esdevenir humans. Déu s’ha fet home perquè l’home esdevingui humà, perquè l’home s’humanitzi”.
– Jaume Camprodon (1926/2016, bisbe): “Quan les hores de foscor han garbellat l’esperança, les paraules de l’apòstol (Sé de qui m’he fiat), escrites des del captiveri, m’han fet llum, ni que sigui a través d’una escletxa (…) El Senyor és fa present enmig del dolor i a través de tantes persones que malden fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles mateixes. Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies , encara que es vesteixin amb orles de religiositat”.
(“Raimon, una vida cercant a déu”. Oriol Domingo. Secció “Contrapunts”. Revista “Foc Nou”, número 479)