“Monges mediàtiques” és un post escrit per Míriam Díez a www.elnacional.cat El text ha provocat un diàleg entre dos internautes, Bramimonda i O.D. (responsable de www.avantguarda.cat) sobre el sentit, el silenci i l’absència de Déu.
O.D. Fa anys, quan estava a La Vanguardia, una periodista del diari va escriure un article desqualificant a Teresa Forcades. Llavors encara vaig poder escriure un article defensant la monja amb el títol “Una ovella entre llops”. Val la pena llegir “Monges” (Fragmenta editorial). Reuneix entrevistes a vint monges realitzades per Laia de Ahumada. La dedicada a Forcades es titula amb una frase seva: “La qualitat de l’amor de Déu és aquesta: vol interlocutors vàlids, no vol esclaus ni gent sotmesa”.
BRAMIMONDA. Impressionant, la monja Forcades. Segons O. Domingo, ella diu que sap el que Déu ‘vol’. Em sembla que sí Déu no va amb compte, acabarà fent el que li mani aquesta monja.
O.D. L’entrevista a Teresa Forcades a “Monges” no és només una frase. Ningú veu a Déu. Hi ha gent que pensa, intueix, desitja, experimenta Déu. I el Déu de Jesús -que consta, per exemple, en experiències plasmades en els Evangelis- és alliberador i solidari, que perdona, que comparteix.
BRAMIMONDA. 1. Que l’existència de Jesús sigui una realitat històrica no vol dir que ho hagi de ser tot el que recullen els evangelis canònics o no canònics. 2. Pensar una cosa, desitjar-la, intuir-la, no suposa forçosament la seva realitat objectiva. “Experimentar-la” és una altra cosa, d’entrada; també problemàtica. 3. Que a l’entitat de què parlem se li atribueixin una sèrie de qualitats positives (“alliberador…”) no implica l’existència de l’entitat.
O.D. Ningú ha vist Déu. L’ésser humà pot fer aproximacions a un hipotètic Déu i a una hipotètica relació del món i de la humanitat a Déu, inclòs al Déu de Jesús. Aquestes aproximacions són realitzades des de la joia, el sofriment, l’alliberament, l’esclavitud, la vida, la mort. La fe cristiana és una manera de viure aquesta relació. La fe forma part de la condició humana. L’agnosticisme i l’absència de Déu, també. Potser el creient te dosis d’agnosticisme; i l’agnòstic, de fe. Una de les experiències humanes sobre la qüestió de Déu és la cristiana. Aquesta experiència històrica pot tenir sentit avui si és significativa per l’home i la dona del segle XXI. Certament el creient té dubtes. Com l’agnòstic. El cristià, que és aquella persona que intenta ser bon cristià, es sent interpel·lat pel missatge humà de Jesús sobre Déu. Exemples. ”A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Joan 1, 18). “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (…) A Déu ningú no l’ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (Primera Carta de Joan, 4, 8). “Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara acara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Ara, doncs, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran” (Primera carta als Corintis 13, 12-13)