Des de l’absència de Déu a la fe pràctica

565

Les maneres humanes d’expressar-se sobre Déu són diverses, des de creure en la seva absència a una fe pràctica lligada a la condició humana i que incideix en la vida quotidiana

-Albert Om (periodista). “No tinc creences religioses”.

-Máximo Pradera (melòman, periodista, escriptor). “Creences? L’ètica del cristianisme, sense religió”.

-Joël Dupuch (ostreïcultor). “Crec en un Déu tan gran… que no li importa la religió”.

-Alfonso Alzamora (escultor i pintor). “Faig meva una frase que vaig llegir a La contra fa anys: No crec en Déu, però el trobo moltíssim a faltar”.

-José Alfredo Martin (Asociación para la recuperación del olivar Yermo de Oliete). “No tinc religió i crec en Déu”

Norbert Bilbeny (catedràtic d’Ètica, autor de “La vida avança en espiral”): “Creences? Tao, Evangelis, Bach”.

-Susan Perrow (australiana, 64 anys, formadora de mestres). “Tots posseïm una espurna divina i estem aquí per desenvolupar-la”

-Antoine Saint Exupery (Autor de “El petit príncep”). “Heus aquí el meu secret, que no pot ser més simple: només amb el cor s’hi pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls”.

-Sant Agustí. (Llibre de les Confesions). “Tu, Senyor, ens has creat per a tu i el nostre cor està intranquil fins que troba en Tu la pau”.

-Joaquin Fuster (expert en neurociència cognitiva). “Déu ens transcendeix. Però alhora està en nosaltres”

-Armand Puig (teòleg i biblista). “L’Evangeli de Jesús, amb la seva proposta d’un món just, solidari i pacífic, es converteix en una proposta indispensable davant d’un materialisme que s’ha revelat inviable com a font única de satisfacció. Buscar la felicitat només a través dels béns materials és la imatge de Sísif: sempre patint per pujar i sempre tornant a caure. La proposta d’una vida interior que té a l’altra banda un interlocutor, a qui anomenem Déu, i que és un Déu de rostre humà és d’una força extraordinària”.

-Josep Rius-Camps (teòleg i biblista). “El Regne de Déu que Jesús vol construir no es pot fer a còpia de grans masses i edificis singulars i encara menys de guerres de religions àvides de poder, sinó de persones conscients que hagin assaonat la seva pròpia sal, evitant que es torni fada i no serveixi ni tan sols per al femer (…) Lluc posa en relleu la supremacia de l’amor misericordiós de Déu sobre la Llei del sàbat”.

Andrés Clarós (metge otorinolaringòleg): “Penso en democristià. Sóc cristià sense dubtar”.

-Lluís Solà (monjo de Poblet). “Les coses senzilles, com la bella melodia de La Mare de Déu o el Puer natus, són les que millor ens ajuden a accedirà la veritat, a l’essencial. Són de fet camí de la veritat i de la bellesa (…) Com una invitació al diàleg i a la recerca, mai a la possessió, com el Déu en flames de la bardissa de Moisès que ve a trobar el seu poble per començar amb ell una història de llibertat i de responsabilitat”.

-Gabriel Bayès (jesuita, ordenat sacerdot fa 50 anys). “L’evangelista Joan posa en boca de Jesús: He vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància”.

-(Lluc 10, 38-42): “Jesús respongué a Marta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària”.

Adolf von Harnack (1851-1930. Autor de “L’essència del cristianisme”). “Jesús va reconèixer l’autèntica pràctica de la religió en l’exercici de l’amor al proïsme i la misericòrdia (…) No es pot pas dir amb més claredat que, segons la mentalitat de Jesús, el decisiu és la misericòrdia i que l’actitud, en la qual es practica, conté ja també una veritbale dimensió religiosa”.

-Papa Francesc (Homilia de la canonizació de la mare Teresa de Calcuta. “Qui comprèn el que Déu vol? (…) Quina és la voluntat de Déu en la meva vida? (…) A Déu li agrada tota obra de misericòrdia, perquè en el germà que ajudem reconeixem el rostre de Déu que ningú pot veure (…) Estem cridats a concretar en la realitat el que invoquem en la pregària i professem en la fe. No hi ha alternativa a la caritat: qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.

-Isabel Solà Matas (A la foto. monja catalana de Jesús-Maria, assassinada a Haití). “Haití és la meva casa, la meva família, la meva feina, el meu patiment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

-Jordi Llisterri ( periodista, www.catalunyareligió.cat) recorda paraules d’Isa Sola. “Patir fam és una de les experiències més dures que he viscut. No havia passat mai gana i ara sí (…) Aquest poble ha fet forta la meva fe, que era molt dèbil (…) Només puc estar amb els qui pateixen (…) Estic viva, sí; de miracle. No sé perquè. Però hi ha tanta gent morta que sento que he mort amb ells. No sé per què estic viva, i em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort. No sé què vol Déu de mi i de tot això (…) Només demano que em recordin per haver viscut per als altres”.

-Comentari a la web www.avantguarda.cat: “En l’intent de ser bon cristià dedicaré avui un Parenostre i una estona de silenci en el passeig nocturn a la monja catalana Isabel Sola assassinada entre els pobres. El seu rostre blanc i somrient d’aquesta fotografia acaronant aquest petit rostre negre és impressionant. Es difícil trobar paraules per descriure aquest episodi d’amor, d’esperança i de fe. Sí Déu s’ha fet món i humanitat, com pensem els cristians, i arreu poden trobar-se les seves petjades es raonable i humà creure que l’Esperit del Déu de Jesús viu en aquesta dona i en aquest infant. I això deu ser el cel, la plenitud, la felicitat”.

(Text publicat al número de setembre-octubre de Foc Nou)

Comparteix aquesta entrada