La segona part de l’article “El referèndum sobre la independència. Exemples en aplicació del dret a l’autodeterminació”, d’Elisenda Paluzié. Tracta sobre les Repúbliques Bàltiques.
Les repúbliques bàltiques van fer un procés en tres fases per independitzar-se de la URSS de Gorbatxov. En un primer moment van apel·lar a la no validesa de l’ocupació i annexió soviètica de 1940 fruit del pacte germano-soviètic i els seus Parlaments van fer declaracions de restauració de la independència. A Lituània, la declaració de restauració de la independència de l’11 de març de 1990 era més clara. Letònia i Estònia van preferir fer declaracions de sobirania que donaven inici a un procés gradual de secessió de la Unió Soviètica.
Les tres repúbliques van invocar el Dret Internacional, basant-se en el fet que l’annexió soviètica l’havia violat. Ara bé, aquestes declaracions inicials no van comportar el reconeixement de cap Estat. La Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) els hi va rebutjar l’entrada. Kohl i Mitterrand van emetre un comunicat el 26 d’abril de 1990 on reconeixien la validesa de la declaració d’independència de Lituània però li demanaven suspendre-la i no van reconèixer l’Estat restablert. En aquell moment els països europeus i els Estats Units donaven suport a les reformes de Gorbatxov i prioritzaven el manteniment d’una Unió Soviètica unida que es transformés gradualment en una democràcia.
De fet, l’existència del dret a la independència per aquestes nacions era clara. Però el dret internacional no clarificava quin era el mètode apropiat per independitzar-se, ni si ho podien fer unilateralment. Tot i així, sí que oferia una guia, el nucli de l’autodeterminació havia quedat fixat en la necessitat que el poble pogués expressar-se de manera lliure i genuïna. Agafant-se a aquesta guia, les tres repúbliques bàltiques van celebrar referèndums sobre la independència. El de Lituània, el febrer de 1991, amb un suport a la independència del 90,47%, el de Letònia el març de 1991 amb un suport del 73,68% a la independència i el d’Estònia, el març de 1991 amb un suport del 77,83% a la restauració de la independència.
Aquests referèndums es van fer contra la voluntat de la Unió Soviètica, aleshores liderada per Gorbatxov, qui estava intentant impulsar un referèndum a tota la Unió, el qual va ser boicotejat per les repúbliques bàltiques. És interessantíssim seguir la crònica del referèndum sobre la independència de Lituània narrada per Herman Tertsch al diari El País on explica com el president Vitas Landsbergis seguia el referèndum des del Parlament on vivia des de feia 3 setmanes protegit per barricades i milícies armades. Malgrat les amenaces soviètiques, no es van produir incidents i l’exèrcit soviètic no va intervenir.
Referèndums doncs unilaterals, que malgrat l’oposició de la URSS i la presència de l’exèrcit es van poder fer, amb mancances (per exemple sense presència d’observadors internacionals oficials), però es va poder assegurar que el resultat havia estat net, i les autoritats soviètiques no van poder fer acusacions de manca de netedat.
Després de la victòria als tres referèndums es van fer les declaracions d’independència. La primera la de Lituània de ratificació de la independència l’11 de febrer de 1991, la segona la d’Estònia el 20 d’agost de 1991 i la darrera la de Letònia el 21 d’agost de 1991. La majoria de reconeixements internacionals van arribar després del cop d’Estat a la URSS de l’agost de 1991, amb alguna excepció com la d’Islàndia que ho va fer abans.
(Text publicat a www.elisendapaluzie.wordpress.com)