Nomenament polític i temerari d’Omella com bisbe de Barcelona

10

1. Juan José Omella, nou arquebisbe de Barcelona en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach, ha declarat que ell és un pastor de l’Església, no un polític. Però el seu nomenament té una dimensió política nefasta. El Govern espanyol ha pressionat al Vaticà en aquest nomenament episcopal. Fins i tot, va anunciar-lo abans que ho fes la Santa Seu.

2. Omella diu que ell no és polític, però un objectiu polític governamental ha estat que el nou arquebisbe de Barcelona no fos català. El que importa, diuen alguns, no és la nacionalitat sinó que el bisbe sigui una persona bona, santa i bon pastor. Però ¿és que entre els bisbes i els sacerdots catalans no hi ha persones bones, santes i bon pastors per ser arquebisbe de Barcelona? Ser català és un handicap polític per ser bisbe en una diòcesi catalana. Si Omella fos català no seria ara bisbe a Catalunya.

3. La trajectòria d’Omella té un aspecte positiu compartit pels altres bisbes catalans com és el compromís social que sintonitza amb el Papa Francesc. Ara be, Omella diu que ell no és polític però la seva trajectòria té un aspecte polític molt negatiu. No compren la qüestió nacional catalana ni, segons les seves paraules, no coneix la realitat barcelonina i catalana. Això és molt preocupant per a la societat i per a la pròpia Església catòlica en el moment actual de Catalunya. Es temerari, com diu un periodista d’elnacional.cat. També Martínez Sistach admet que no coneix gaire al seu successor encara que precisa que confia en la decisió pel Papa Francesc. Es greu que un bisbe no conegui gaire be al seu successor. A més, el Papa no és infal·lible i pot equivocar-se en els nomenaments que fa. Un exemple actual. Francesc es va equivocar al nomenar al sacerdot espanyol Lucio Ángel Vallejo Balda per ocupar un alt càrrec en l’àrea econòmica de la Santa Seu i que està detingut al Vaticà.

4. Omella diu que no és polític, però el seu desconeixement sobre la qüestió nacional és greu. Ell ha votat a la Conferencia Episcopal Espanyola una resolució a favor de la unitat d’Espanya com valor moral a mantenir. És la tesi defensada pels cardenals ultraespanyolistes Antonio Maria Rouco i Antonio Cañizares. La postura política de Rouco, Cañizares i Omella xoca amb la posició eclesial de l’episcopat català. Els bisbes catalans sostenen que, segons la Doctrina Social de l’Església, cal respectar els drets i les llibertats de les persones i dels pobles, i que tota opció política és legítima si es propugna de manera pacífica. A diferència de l’episcopat espanyol, l’episcopat català reconeix que Catalunya és una nació i que el sobiranisme és una opció legítima.

5. Omella diu que no és polític, però pren partit contra Catalunya en el litigi de les obres d’art sacre depositades en el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i reclamades per la diòcesi de Barbastre-Monzón, dominada per l’Opus Dei. Ell diu que quan era bisbe de Barbastre estava a favor de complir la sentencia en aquest conflicte i que ara defensarà el mateix com arquebisbe de Barcelona. Omella, però, ha fet molt mes que limitar-se a demanar el compliment de la sentència. Ha fet activisme amb discursos abrandats com aquest: “Aragó i Barbastre tenim que ser tenaços. Endavant. Hem d’aconseguir-ho. Tardarem més o menys. Però hem d’anar endavant. Aconseguirem per Aragó les obres d’art sacre dipositades al Museu de Lleida”.

Comparteix aquesta entrada