Pregària per l’amic mort, compromès i no creient

376

1. Home bo, bon pare, respectuós, positiu. Estimava molt a la mare i a la família. No esclau del diner. Ciutadà compromès amb la democràcia. Ha mort com ha viscut. Amb discreció i fortalesa. No era creient. Xavier i Jaume, els dos fills d’en Joan Asens i Martínez, així ho han explicat al parlar del seu pare en el seu comiat al tanatori de Les Corts.

2. Joan va ser batejat i tenir educació religiosa. Ha estat vinculat a centres educatius d’inspiració cristiana des dels Maristes al IQS com enginyer químic. No era creient, però els seus l’han acomiadat en una cerimònia presidida per un sacerdot. En Joan era molt humà, i la dimensió religiosa forma part de la condició humana. Res humà, el fet religiós inclòs, li era aliè. Així esdevé en les diverses cultures de la història de la humanitat.

3. La dona, els fills, la mare, la germana, la família, els amics coincideixen en que el Joan mort continua d’alguna manera viu entre els qui l’estimen. Els cristians comparteixen aquesta convicció i creuen que l’Esperit de Jesús també està vivent ja ara i aquí dins de cadascú i entre tots.

4. L’experiència mostra que el sentit de Déu és una força alliberadora, solidaria, esperançada. Allibera d’estructures caduques, de dogmàtiques tancades, de preceptes insuportables, de teories esotèriques, de les més variades idolatries.

5. Creients i no creients poden conviure i dialogar amb esperit de comprensió i en espais de trobada. El sacerdot va ressaltar en breu homilia aquests espais de convivència. Segons els fills d’en Joan, autors com Sartre i Camus ajuden a humanitzar a la gent. El mossèn va afegir-hi textos evangèlics com el Parenostre. Pa de cada dia per a tothom. Perdonar i demanar perdó. Alliberament de tot tipus de mal. La pregària és un repte. Té capacitat transformadora d’un mateix, de la societat, de la relació amb els altres i amb Déu a qui ningú veu però que deixa petjades en el món i en la humanitat.

6. La cerimònia va acabar amb les notes de l’Emigrant, obra de Jacint Verdaguer i Amadeu Vives, convertida en cant patriòtic, especialment pels exiliats, i representatiu de la identitat nacional catalana. “Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor”.

7. Un comentari entre els assistents. Enyorança de la sobirania. La sobirania catalana, democràtica i pacífica, ha vingut per quedar-se. Passi el que passi, el 9/N/ 2014 és una primera victòria del sobiranisme català. Mostra davant el món, el poc valor de la democràcia constitucional d’una Espanya antiurnes.

Fotografia de Montse Marsé

Comparteix aquesta entrada