Església, fe i compromís a Catalunya

561

1. “L’Església ha d’estar compromesa amb la fe, amb la transmissió del missatge de Jesús. Això ho ha de fer en un poble, en una societat concreta, la qual cosa comporta un compromís amb aquell poble i amb aquella societat”. Aquestes paraules formen part d’una llarga entrevista que Miquel-Lluís Muntané ha fet a l’editor de la web In saecula saeculorum i que es publica a Serra d’Or (octubre 2014) amb un títol que sobretot és un repte: “La crítica des de l’amor”.

2. Segueixen altres idees expressades en aquesta conversa. “L’Església catalana ha intentat ser fidel a aquests dos eixos i això és pot demostrar gairebé científicament. Es podria construir una geografia per mostrar un seguit de llocs, relacionats amb la comunitat eclesial, que han acollit, fins i tot en la clandestinitat més arriscada, reunions de partits, sindicats i entitats diverses. L’abadia de Montserrat, els Caputxins de Sarrià, parròquies com Sant Medir i Sant Agustí (…) L’Església a Catalunya ha estat compromesa amb el poble (…) L’essencial és l’adhesió al missatge de Jesús”.

3. “Hi ha una doble perversió que consisteix en la utilització de l’Església pel poder polític per a guanyar poder i en la utilització del poder polític per l’Església per a imposar la seva doctrina. Aquesta és una realitat que hem vist tant en el nacionalcatolicisme espanyol –algunes reminiscències del qual encara es mantenen- com en certes expressions de la teologia de l’alliberament”.

4. ”Hi ha bisbes que adopten una postura doctrinal, ètica i, fins i tot, política allunyada del sentiment majoritari del poble, allunyada de la sensibilitat del catòlic mitjà. Un dels elements d’aquesta mena de divorci entre una part de la jerarquia eclesiàstica i el poble es deu al fet que aquesta jerarquia tendeix a parlar més de la llei que de la gràcia, més del Papa que de l’Evangeli, més de l’Església que de Jesús”.

5. ”Qui està convençut d’estar en possessió de la veritat entén que no ha de canviar en res perquè la veritat no canvia però, precisament, aquesta concepció de la veritat  és poc cristiana. La fe és un seguit d’interpel•lacions i el mateix Jesús es demana: Déu meu, per què m’has abandonat? Anar pel món amb la convicció de posseir la veritat absoluta és molt perillós. Posar-se al dia consisteix en ser bon cristià, i això significa buscar contínuament allò que es substancial: l’amor, el perdó, la compassió, la justícia (…) Tornaria a aflorar aquella sensibilitat cristiana latent en moltes persones, però no pas a la manera encarcarada del nacionalcatolicisme, sinó d’aquella manera viva, espontània, de qui sent que el missatge de Jesús aporta sentit a la seva vida de cada dia”.

Fotografia de Jocelyn Kinghorn

Comparteix aquesta entrada