Article 155. “Cataluña ha de ser destruïda. Todos los catalanes son una mierda”

13

Aquest 2017 fa cent anys del naixement del periodista Manuel Ibáñez Escofet. El Col·legi de Periodistes de Catalunya ho ha commemorat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes que, ai las, té els comptes intervinguts pel article 155 imposat pel règim espanyol (PP/PSOE/C’s). Aquest article letal ha estat present en el record al demòcrata i catalanista Ibáñez Escofet.

1. El 2 d’agost va fer cent anys del naixement de Manuel Ibáñez Escofet. El proper 15 de desembre farà 27 anys de la seva mort.

2. Quan Ibáñez estava a “El Correo catalán” va esclatar a “La Vanguardia Española” l’afer Galinsoga. Aquell director franquista, que havia escrit que “Cataluña ha de ser destruïda”, va vomitar el 21 de juny del 1959, una frase inoblidable: “Todos los catalanes son una mierda”. Ibañez, en el llibre “La memòria és un gran cementiri”, el qualifica de “sinistre personatge de la nostra història contemporània”. Avui també hi ha sinistres galinsogues polítics i periodístics emparats pel poder del 155. Al 1976, Ibáñez va entrar a “La Vanguardia”. Alhora va dirigir una programació televisiva a Miramar, “Les nostres coses” i “La nostra gent”. L’assessor fou Josep Maria Ainaud de Lasarte. Hi havia dinars setmanals per preparar els programes. Era engrescador compartir taula amb l’Ibáñez explosiu i l’Ainaud contingut. Personatges bons, savis, coneixedors del país, de catalanitat compromesa.

3. En una trobada es va parlar de la llavors properes eleccions autonòmiques catalanes del 20 de març del 1980. Aquell 20 de març era dijous como dijous és el proper 21 de desembre. Ibáñez i Ainaud pensaven que el projecte de Convergència i Unió hauria d’esperar uns anys per tenir incidència en la complexa societat catalana. Però hi hagué sorpresa. CiU fou la força més votada aquell any i en altres conteses electorals. El que semblava impossible fou possible.

4. ¿Què dirien Ibáñez i Ainaud ara en la Catalunya ocupada per un cop d’estat del Govern espanyol, amb institucions desmantellades, un Parlament dissolt, un president i un Govern sorgits de les urnes i els dos Jordis a l’exili o a la presó? Potser dirien que el catalanisme, específicament el sobiranisme, haurà de replicar les clavegueres del règim espanyol i esperar. O potser, si recordessin aquella conversa del 1980, admetrien que, malgrat tot, el que sembla impossible és possible. Democràcia, llibertat, solidaritat i sobirania plena son possibles a Catalunya.

Comparteix aquesta entrada