La idea d’un Déu benèvol s’esfuma. O no

11

El neurocirurgià Henry Marsch, 65 anys, de l’hospital S. George de Londres, diu a la periodista Ima Sanchís: “Veus els teus pacients, sovint nens, patir coses tremendes i la idea d’un Déu benèvol s’esfuma”. Comentari respectuós: S’esfuma, o no.

1. Tot patiment, com el dels malalts, sobretot dels nens, acabi o no amb seqüeles greus o amb la mort del pacient mostra la fragilitat de la condició humana. També mostra el fracàs de la medicina i les limitacions de la ciència que, malgrat els seus grans avenços, no pot solucionar els problemes que se li plantegen.

2. Des del mal, el patiment, la fragilitat dels éssers humans i des del fracàs de la ciència mèdica pot descartar-se la hipòtesi Déu. Un cop eliminada l’existència de Déu és absurd debatre si el Déu inexistent és benèvol o malèvol. Simplement no és, i punt final.

3. Punt final?. Pot succeir que homes, dones, metges i pacients experimentin alguna mena de petjada o d’ idea de Déu en el fons de la seva consciència. Així succeeix al llarg de la història i en totes les cultures. Pot ser una idea equivocada. Pot ser que alguns acceptin Déu o la idea de Déu com un Déu incomprensible. La humanitat i l’univers també són incomprensibles. Però son.

4. Déu és incomprensible perquè ningú mai  l’ha vist. L’evangelista Joan escriu: “A Déu, ningú no l’ha vist mai. El seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Joan, 1. 18). La qüestió Déu és una qüestió existencial, no sols intelectual. “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (…) A Déu ningú no l’ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (Primera Carta de Joan, 4, 8).

5. Jesús mateix, que es refereix a Déu com a Pare, també està a punt de pensar que la idea d’un Déu benèvol s’esfuma quan pateix i sent  pròxima la mort, mort violenta en creu. “Jesús s’agenollà i pregava dient: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat sinó la teva” (Primera Carta de Joan, 4, 12). I clavat en creu “Jesús va cridat amb tota la força: Eloí, Eloí, ¿lema sabactani? Que vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat” (Marc 15, 34). Uns interpretaran aquestes paraules com un crit ateu. Altres interpreten aquest interrogant com un clam de fe.

Comparteix aquesta entrada