Gregori Minobis, una vida i una experiència cristiana inacabades

10

          Novembre de 2015. Dia 13, atemptats terroristes a Paris que provoquen un terratrèmol mundial. Dia 25, el Papa Francesc parla de terrorisme a les autoritats i als diplomàtics en el seu viatge a Kenya. Afirma: “L’experiència demostra que la violència, els conflictes i el terrorisme que s’alimenta de la por, la desconfiança i la desesperació neixen de la pobresa i la frustració”. El filòsof i teòleg Gregori Minobis, monjo de Montserrat, ja ho va preveure fa cinquanta anys a “Serra d’Or” (gener 1962) en l’article “Els cristians i la fam del món”. Va escriure: “El cristià, afinant la seva sensibilitat humana, s’adonarà que la revolta, incontenible, dels afamats ja és molt a la vora. Vindrà per mitjans legítims o per d’altres d’il·legítims. Però ja se’n sent el soroll cada vegada més fort i més a prop. I aquesta revolta, demà, serà capaç de destruir fins i tot aquells mitjans de vida dels quals ara frueixen beatíficament els pocs ‘afortunats’ de la vida!”.

          L’autor d’aquestes paraules profètiques, Gregori Minobis (Figueres, 1933), viu una existència humana i una experiència cristiana de profunda plenitud, però inacabades. Viu amb intensitat encara que mor jove, prematurament, a trenta-dos anys!. Una cruel malaltia i la mort, el 9 d’octubre del 1965 a Barcelona, li seguen somnis, projectes i activitats personals i col·lectives. Un recull dels seus escrits, com el ja mencionat, es publica al maig de 1966, set mesos després de la seva mort. “Coses dels homes, coses de Déu” és el seu únic llibre (Col·lecció Blanquerna). El títol sintetitza el sentit de la seva tasca intel·lectual i del seu compromís eclesial i cívic. La primera edició s’obra amb una introducció d’Albert Tomàs, llavors monjo de Montserrat. L’any passat, a l’octubre del 2015, per commemorar el cinquantenari de la mort del pare Gregori, és va reeditar el llibre (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) que inclou aquella introducció, una presentació del pare Pius-Ramon Tragan i un record de Jordi Vila-Abadal i Vilaplana.

“No hi ha dret morir tan jove”

          Gregori Minobis sofreix el febrer del 1965 un cop molt dur a causa d’un linfogranuloma. Mor al cap de vuit mesos. “Ha viscut poc i no ha tingut temps d’escriure massa. Estimava la vida fins i tot quan sabia que havia de morir”, escriu Albert Tomàs. “Una vida desgraciadament massa breu. Què hauria fet el pare Gregori si hagués viscut més temps?”, pregunta Pius-Ramon Tragan. “Era una persona que no podies no estimar. No hi ha dret! No hi ha dret, sobretot, que morís tan jove!”, exclama Jordi Vila-Abadal.

          A qui van dirigits aquests elogis i aquestes queixes? A Déu? A l’Església? ¿ la societat? A la humanitat? És un clam sense destinatari? Què en pensaria el mateix Minobis que, malgrat la seva joventut i la seva mort tan prematura, va endinsar-se en les coses dels homes i en les coses de Déu?

          Tres anys abans de morir, Gregori Minobis reflexiona sobre la mort en l’article “Els homes no són pedres: entorn de la pena de mort”, publicat a “Serra d’Or” (juliol 1962). Empra conceptes clau en l’existència humana i en l’experiència cristiana. Vida, mort, humanitat, Déu, persona, esperança, fe, amor, evangeli. Minobis comenta: “És que l’home no és sempre home? (…) Mentre hi ha vida sempre hi cap esperar. Esperar que un dia reneixi la persona. (…) Ho dic perquè crec que l’home no pot desesperar mai, i ho dic perquè el meu cristianisme em porta a mirar-me la vida sota el filtre perenne d’una esperança redemptora (…) Crec en la transcendència de la vida humana. Si, mentre dura la vida present, Déu espera i perdona sempre, per què els homes no hem de tenir espera i perdó? (…) Si creiem en els homes i creiem en Déu, sempre haurem de viure sota el signe de l’esperança (…) L’Evangeli comença i acaba amb una sola paraula: amor que també vol dir esperança (…) Els homes, fins en els casos més extrems, sempre havíem de tenir una porta oberta a l’esperança. L’esperança en un home nou, Perquè els homes no som pas pedres”.

Mai no s’és del tot cristià”

          Sí, els homes no son pas pedres. Gregori Minobis viu obert a l’eternitat i compromès en el temps. Viu l’esperança i la realitat quotidiana. Viu cercant la plenitud personal i en tantes tasques inacabades. Inacabades!

          Minobis comença la seva tesi per al doctorat de teologia sobre la fe com a adhesió personal a Crist, al Paris de setembre de 1963. Després dona prioritat a la qüestió del coneixement de Déu. El conegut desconegut. La tesi queda inacabada perquè quan torna a Montserrat ja no pot treballar gaire a causa de la malaltia,

          Gregori Minobis no veu acabat el Concili Vaticà II que tanta esperança havia donat als ambients catòlics oberturistes. El concili, inaugurat l’11 d’octubre del 1962, es clausura el 8 de desembre de 1965, dos mesos després de la mort de Minobis. El pare Gregori admira la figura del papa Joan XXIII i la seva encíclica “Pau a la terra” que qualifica de memorable. S’alegra de la celebració conciliar i es dol de morir sense poder-lo veure acabat.

          Tampoc no veu en vida el seu llibre “Coses dels homes, coses de Déu”, publicat set mesos després de morir i que ara, al cap de cinquanta anys, torna a publicar-se en segona edició. El mateix pare Gregori, però, va deixar indicat el títol i l’índex de l’obra. Alguns dels escrits son redactats quan ell ja està malalt.

          Minobis pensa també sobre la vida humana inacabada Cinc mesos abans d’emmalaltir mortalment i tretze mesos abans de morir, escriu a “Serra d’Or” (setembre 1964) sobre la plenitud humana. “L’home –explica- és un ésser que cada dia se sent cridat a ésser amb més plenitud. Més conscient. Més lliure. Més responsable. La gènesi de l’home no acaba mai. La seva història és sempre, hauria d’ésser sempre, un camí eternament ascendent. I si l’home en el seu desplegament personal, íntim, és una progressió, també ho serà en la seva doctrina i en les seves veritats, que ha anat descobrint a través dels segles”.

          Gregori Minobis també pensa que l’experiència cristiana resta inacabada. Ho explica (setembre 1964) amb aquestes paraules: “Per a nosaltres que volem ésser cristians, la conversió al Crist no és mai totalment adquirida, i cal constantment posar en qüestió les pròpies actituds per a conforma-les a l’Evangeli”. Francesc Torralba, director de “Qüestions de Vida Cristiana”, ho diu avui de manera similar: “Ser cristià és un procés i un dinamisme que perfecciona la persona. Mai no s’és del tot cristià”.

          (Article d’Oriol Domingo, publicat al febrer 2016 de Serra d’Or, número 674)

Comparteix aquesta entrada