París, on és Déu? On són les armes, Carmen Chacón?

6

     Els atemptats de Paris poden dibuixar-se amb un apunt ètic, un altre sobre la reacció dels homes i dones, i amb unes preguntes sobre la condició humana.

     L’apunt ètic versa sobre l’obscè negoci de la compra venda d’armes amb països en conflicte bèl·lic, o que vulneren els drets humans, o que les lliuren a mans terroristes. Pedro Morenés, ministre de Defensa, ho justifica. Diu: “El Govern espanyol entén que res és perfecte en política i en el món, però si es tendeix a que les coses millorin és bastant admissible i lícit tenir contactes polítics i comercials amb aquests països.  També Carmen Chacón, ministra de Defensa ( 2008/2011), ha d’explicar-se. L’informe “El controvertit comerç espanyol d’armes. Un negoci secret (2001-2010)”, de Justícia i Pau, denuncia que les exportacions espanyoles d’armes pujaren a 1.228 milions d’euros el 2010, la qual cosa suposa vendre cada dia tres milions d’euros en armament. Aquesta xifra significa un increment del 388% en comparació amb l’any 2001. ¿On són les armes, Carmen Chacón? ¿Per què calles?

     Morenés i Chacón poden respondre que aquest negoci és, oh!, constitucional. Però fora bo que tinguessin en comte unes paraules del Papa Francesc pronunciades el passat 24 de setembre al Congrés dels Estats Units. Va dir: “¿Per què les armes letals són venudes a aquells que pretenen infligir un sofriment indescriptible a les persones i a la societat. Tristament la resposta que tots coneixem és simplement per diners. Diners tacats de sang i, moltes vegades, de sang innocent. Cal afrontar el problema i acabar amb el tràfic d’armes”.

     Un segon apunt es refereix a les reaccions en contra de l’atemptat. ¿Que fa la gent del carrer en tragèdies com la de Paris? ¿Què succeeix? S’encenen espelmes als llocs dels fets, es porten flors, es canten cançons, s’observen minuts de silenci, ressonen campanades, hi ha pregàries. ¿De que serveixen aquests gestos aparentment inútils? Serveixen per humanitzar situacions inhumanes.

     I unes darreres preguntes sobre la condició humana vigents des d’Auschwitz. ¿És possible pregar després d’Auschwitz?. Enzo Bianchi, fundador i prior de la Comunitat Monàstica de Bose, contesta; “És possible pregar després d’Auschitz, perquè a Auschwitz, es va pregar. Hebreus i cristians varen morir recitant el Xemà Israel i invocant el Pare Nostre”. Homes i dones viuen episodis infernals, situacions límits, dolor, sofriment, violència, mort, mal. Silenci i absència de Déu. Tothom, creients i ateus, poden preguntar-se: en aquestes situacions: “On és Déu?. Tothom, ateus i creients, també poden preguntar-se: en aquestes situacions, on és l’home? Ambdues preguntes, On és Déu? i On és l’home?, configuren un interrogant profundament humà.

          (Article publicat a www.tribunacatalana.cat)

Comparteix aquesta entrada