1. El polític/cardenal Antonio Cañizares provocaria la ruptura de l’Església a Catalunya si fos arquebisbe de Barcelona. Els seus discursos són mítings partidistes, no homilies evangèliques sobre la condició humana i la vida quotidiana. Aquest senyor manipula l’Evangeli i l’Església al servei de la unitat d’Espanya. Amplis sectors de la societat (eclesials o no, sobiranistes o no) discrepen radicalment de la concepció política i religiosa del polític/cardenal. L’actitud de Cañizares també xoca amb la postura de l’episcopat català.
2. La bel·ligerància de Cañizares torna a manifestar-se ara en la carta pastoral (?) titulada “Unidad: futuro y responsabilidad de todos”. Parla d’Espanya, no de l’Evangeli. El text es catastrofista, lluny de l’estil pastoral i serè del Papa Francesc. Jorge Bergoglio és d’Argentina, acaba de visitar Ecuador, Bolivia, Paragüay, i aviat viatjarà a Cuba. Nacions independitzades de l’Espanya una i eterna. Aquestes nacions serien immorals i pecarien contra Déu i contra Espanya, segons Cañizares, perquè han trencat “la unidad, bien moral a mantener”.
3. Déu i l’Evangeli de Jesús, que ha de ser transmès per l’Església, no diuen res d’Espanya. Cañizares vol imposar a tothom la pàtria i la unitat espanyoles. Considera moralment dolents als que no pensen con ell. Per tant, els bisbes catalans son molt dolents perquè defensen sempre i de manera sistemàtica la legitimitat moral de totes les opcions polítiques, inclosa la sobiranista i independentista.
4. A diferència Cañizares, l’episcopat català aplica els principis de la “Doctrina Social de l’Església”. Entre aquests principis figuren els següents: “La defensa dels drets de les persones i dels pobles i el respecte a les minories com a base irrenunciable de qualsevol construcció política (…) En un règim democràtic, cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions”. Els bisbes catalans recorden: “Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual”. Precisen: “Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles”. Un d’aquests pobles és Catalunya. Els bisbes recorden que els seus predecessors redactaren “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) que constata “la realitat nacional de Catalunya amb més de mil anys d’història” i demanen que la doctrina del Magisteri eclesial sobre nacionalitats i minories nacionals sigui aplicat a Catalunya.
5. Quatre dades ajuden a penetrar en la mentalitat retrògrada de Cañizares. Ha tingut molt bona relació amb els ultraconservadors “Legionarios de Cristo” des de que vivia el seu fundador Marcial Maciel, un provat immoral pocavergonya. És molt amic de Jorge Fernández Díaz, ministre a qui li complau visitar el tenebrós Valle de los Caídos. Als seus 70 anys continua menyspreant la llengua del seu poble d’Utiel, València. Li agrada lluir llargues capes ridícules (veure la foto). Si el Papa Francesc conegués aquestes dades, inclosa la foto, faria plegar immediatament a Antonio Cañizares.