“Visca el Barça i visca Catalunya”, dedicat al rei i al president espanyol

4

1. El rei, llavors Juan Carlos I, i el president espanyol assistiren l’any passat a Lisboa a la final de la Champions. Lògic. Jugaven dos equips espanyols, el Real Madrid i l’Atlètico de Madrid. El rei i el president no han estat enguany a la final de Berlín. Lògic. Han jugat dos equips europeus, un italià i un català. S’explica, per tant, que el clam “Visca el Barça i visca Catalunya” i el crit “independència” del minut 17:14 de cada partit siguin dedicats amb el respecte que es mereixen als absents Felipe VI i Mariano Rajoy. Clam i crit es fan sentir i banderes catalanes, estelades i blaugranes onegen davant tot el món des d’Europa. L’Europa de la llibertat d’expressió. Sense pressions, ni amenaces, ni condemnes.

2. Determinada gent del periodisme, la política i la societat d’Espanya no comprenen aquesta dedicatòria cívica, civilitzada, esportiva, festiva, reivindicativa. Són periodistes com aquell tèrbol franquista Luis de Galinsoga d’ombra allargada amb el seu “todos los catalanes son una mierda”, o com el Gregorio Moran de les sabatines, o com el José Antonio Zarzalejos lejos lejos, o com el Paco Marhuenda, de La Razón, o com l’ABC, o com El Mundo, o com personatges i mitjans de comunicació similars. Tampoc ho comprenen molts polítics com José Ignacio Wert, o com Jorge Fernández Diaz, o com grups que s’auto defineixen emergents de l’estil de Podemos, Ciudadanos i Sociedad Civil Catalana/Española

3. Aquells que vomiten catalanofòbia a les xarxes socials tampoc comprenen aquesta dedicatòria. Vomitades que es donen sistemàticament i ara després de la cinquena copa d’Europa i del segon triplet conquerits pel Barça, equip català de futbol que és més que un club. “Morid catalanes”, “Catalanes hijos de puta”, “Catalanes de mierda”. Vomitades que embruten la boca dels que insulten i la llengua de Cervantes.

4. Tota aquesta gent és sobiranista. Defensen el sobiranisme espanyol. És legítim que ho facin. Però, per coherència i per ètica política, no haurien de menysprear el procés sobiranista català democràtic i pacífic. No volen considerar que l’entesa entre dos pobles sobirans és la millor fórmula per tal que aquesta relació sigui més lliure i més solidària.

5. En tot cas, dissentir, protestar, proposar és possible a la clandestinitat o amb llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió és substancial en una democràcia. Vomitar insults no té res a veure amb la llibertat d’expressió.

Comparteix aquesta entrada