Setmana Santa en temps de secularització i crisi

17

1.Temps de secularització, indiferència, crisi. En aquestes circumstàncies ¿té vigència la Setmana Santa? Depèn de què s’entengui per Setmana Santa i de com es celebri. La Setmana Santa és vigent per aquells que creuen que la figura i el missatge de Jesús afecten profundament a la condició humana i tenen sentit per als homes i les dones d’avui.

2. La Setmana Santa és molt més que recordar uns relats dels Evangelis i d’altres textos del Nou Testament. La Setmana Santa és reviure els darrers dies de Jesús com síntesi de la seva existència. Reviure-ho des del fons del cor i del pensament, en silenci, en soledat, en comunitat. Reviure-ho amb esperit transformador de la pròpia persona i de la societat en una tasca d’alliberament, solidaritat, esperança i, ¿per què no?, d’obertura al misteri. La vida i la mort formen part d’aquest misteri.

3. Jesús només pot ser entès en una doble dimensió. Donació als altres als que considera germans i pregària a Déu al que considera pare. Donació als altres i pregària a Déu fins a la mort, i mort en creu. Pregària a Déu incloent-t’hi el clam “Déu meu, perquè m’heu abandonat”. Clam de fe i dubte. Dubtar forma part de la fe.

4. Donació o solidaritat, pregària i fe viscuts en el món. El Déu de Jesús estima el món. Món, creació. La creació, ¿què vol dir creació?, significa una acció infinita, permanent, actual i desbordant d’amor. Déu estima tant al món que és fa món, es fa persona humana. Es fa Jesús el Crist.

5. Tot això configura la Setmana Santa. Diumenge de Rams és la trobada amb el poble. Dijous Sant, amb al darrer sopar, és l’amor solidari per repartir i compartir el pa. Divendres Sant és el final de l’home bo i just, crucificat per les autoritats religioses i polítiques. Dissabte Sant és el silenci de la humanitat i l’absència de Déu. Diumenge de Pasqua és el dia de la fe en el Déu de Jesús. De l’esperança en que Déu estima tant que no és possible que la mort i el fracàs siguin el destí definitius de la humanitat. La condició humana té petjades de Déu i, per tant, te ja ara llavors de vida plena. L’ateu, més enllà de la vida, es posa en mans de la mort. El creient, més enllà de la vida i de la mort, és posa en mans de Déu. ¿Per què renunciar a esperar una vida plena si aquesta esperança és tant humana?

Comparteix aquesta entrada