L’espanyol Salvador Illa, actual president de la Generalitat, defensa com sempre la sobirania espanyola sobre Cataunya i rebutja l’independentisme català en els recents contactes amb el rei Felipe VI a Montserrat i amb l’abat Manuel Gasch a Montserrat i a Brussel·les. La postura d’Illa, que s’autoconsidera hereu de l’humanisme cristià, es contradictòria amb la doctrina social de l’Església catòlica i amb la tesis del llibre “Ser independentista no és cap pecat” (Claret Editorial, 2012) que va escriure el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer.

2.- El “Compendi de la doctrina social de l’Església” (número 157) afirma: “El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions (…) Tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles (…) El Magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi (…) del dret a l’autodeterminació de cada poble (…) La pau es fonamenta no tant sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles en particular del dret a la independència”.

3.- A “Ser independentista no és cap pecat”, dedica un passatge del discurs de Joan Pau II a la Unesco (1980)  “que -segons el monjo- de més a prop ens toca i que més hauria de tocar els nacionalistes espanyols”. Raguer transcriu les paraules del Papa: “M’adreço a vosaltres, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions (…) Amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació (llur pròpia nació o les altres) només compta com a objecte de de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tant urgent d’eliminar les restes del colonialisme?”