1.- El meu germà Jordi va morir jove, als 68 anys. Fou al migdia d’un divendres, dia 2 de setembre del 2011. Postrat al llit d’una habitació a una clínica de Barcelona veia per darrera vegada unes palmeres a través de la finestra. A vegades gemegava. Els seus darrers gemecs. A vegades unes llàgrimes  humitejaven els seus ulls. Le seves darreres llàgrimers. Un llarg silenci. El seu darrer silenci. En tot moment (matí, tarda, nit, matinada) va tenir la companyia dels seus. Fins el seu darrer sospir.

2.- En Jordi va deixar de patir. Els més íntims de la família feren per ell tot el que estava a les seves mans. Que ha quedat? Buidor. Absència. Record. Estimació. Esperança. Per què renunciar a l’esperança si l’esperança és profundament humana?

3.- En algun moment d’aquelles hores, Jordi va recitar lentament el Parenostre.  I el repetia. De manera inconscient? Conscienment? Per  això en el recordatori del seu funeral a Barcelona i del seu enterrament al petit poble de Gallifa es transcrivia una versió d’aquesta pregària de Jesús. Versió que ajuda a pregar, viure, transformar i transformar-se segons l’esperit del Parenostre. Esperit filial, fraternal, esperançat, d’apertura al trascendent,, al compromís, als altres, a la llibertat, al misteri. Es un text que el caputxí Jordi Llimona havia escrit en un dels seus llibres. Adiu així…

4.- “… Pare nostre, / sigueu glorificat. / Vingui el teu Regne. / Facis en tot la vostra voluntat. / Doneu-nos sempre el teu pa. / Perdoneu-nos, Pare, / i ajuda’ns a perdonar. Amén”.

5.- Sobre la seva tomba a terra li posarem un ram de roses amb una cinta amb els colors de la bandera del seu poble, Catalunya.