El Papa Francesc (argentí batejat com Jorge / Jordi a Catalunya) ha mort immediatament després de la Setmana Santa, a les 7:35 h. del Dilluns de Pasqua (21 d’abril 2025). La seva vida s’ha esgotat lentament amb esperança. Feia només tres mesos (gener 2025) que havia publicat “Esperança. L’autobiografia” (títol original en italià, “Spera”), distribuït simultàniament en més de cent països, també a Catalunya. “Esperança” és la primera autobiografia d’un Sant Pare que es publica a la història.

2.- El darrer capítol del llibre es titula “Jo només soc un pas”. Les darreres paraules d’aquest darrer capítol son aquestes: “Si algú està absolutament segur de que ha trobat a Déu, no em convenç. Si algú te la resposta a totes les preguntes, aquesta és la prova que Déu no està amb ell. Significa que és un fals profeta, que instrumentalitza la religió, que la utilitza per a ell mateix. Els grans guies del poble de Déu, com Moisés, sempre han deixat pas al dubte. Cal ser humil, deixar espai al Senyor, no a  les nostres fases seguretats. La tendresa no és debilitat, és la veritable força. És el camí que han recorregut els homes i les dones més forts i valents. Recorrem-lo, lluitem amb tendresa i amb coratge. Recorreu-lo, lluiteu  amb tendresa  i coratge… Jo només soc un pas”.

3.- Algunes consideracions de Francesc… “Somnio amb un papat que sigui cada vegada més servicial i comunitari (…) Això és el papat servei. El títol papal que més m’agrada es Servus servorum Dei que es posa al servei de tots i per a tots (…) Ja ho va dir sant Ignasi d’Antioquia que es millor ser cristià sense dir-ho  que proclamar-ho sense ser-ho perquè al final de l’existència  no se’ns exigirà que hàgim estat creients, sinó creïbles (…) Per als cristians  el futur te nom, i aquest nom és esperança. Tenir esperança  no significa ser un optimista ingenu. L’esperança és la virtut d’un cor que no es tanca a l’obscuritat, que no es tanca en el  passat, que va tirant en el present  sinó que sap mirar el futur amb lucidesa”.

4.- Francesc fa una altre confessió en les seves memòries. Escriu que des de fa quaranta anys resa cada dia un plegària de sant Tomás Moro (màrtir, patró dels polítics). Aquesta és la pregària… “Concedeix-me, Senyor, una bona digestió, i també una cosa per pair. Concedeix-me la salut del cos, amb el bon humor necessari per mantenir-la. Dona’m, Senyor, una ànima santa que sàpiga aprofitar el que és bo i pur, perquè no s’espanti davant el pecat, sinó que trobi la manera de posar les coses de nou en ordre. Concedeix-me una ànima que no conegui l’avorriment, les murmuracions, els sospirs i els laments i no permetis que pateixi excessivament per aquest ésser tan dominant que es diu: JO. Dona’m, Senyor, el sentit de l’humor. Concedeix-me la gràcia de comprendre bromes, perquè conegui a la vida una mica d’alegria i la pugui comunicar als altres. Així sigui”.