“L’Espanya enfranquistada” és l’article de Jaume Alonso-Cuevillas (Junts), publicat a “El Temps”, similar a la seva darrera intervenció al Congrés de Diputats. Proposa el desbordament democràtic plantejat per Carles Puigdemont.  Segueix el text de l’advocat pràcticament en la seva totalitat.
 
 

“He intervingut al Congrés dels Diputats sobre la Llei Orgànica del Poder Judicial i un article del codi penal. El fil conductor ha estat el notori “enfranquistament” de l’Estat espanyol. És entre entendridor i patètic veure com l’esquerra intenta massillar foradets mentre l’esquerda del mur és cada dia més ampla i visible. El poder real d’Espanya no és a les mans del seu Govern. Mentre l’autoanomenat Gobierno más progresista de la història intenta impulsar massa tímides reformes, els aparells del deep state mantenen la seva particular creuada contra tots aquells que pretenem remoure l’statu quo.

Asistim atònits a l’espectacle de militars reservistes que voldrien afusellar “26 millones de hijos de puta” o militars en actiu que, amb la sinceritat del ebris, exalten himnes totalitaris. Cossos policials cada dia més patriòtics i menys democràtics que destrueixen proves que incriminen els seus afins i es permeten batejar investigacions, clarament tendencioses, amb el nom de batalles de la División Azul.

Si dels uniformats passem als togats, trobem a la cúpula una Sala Segona del Tribunal Suprem, que esbiaixa el dret fins a límits insospitables per demostrar que no pensa acceptar de bon grat una nova condemna dels tribunals internacionals de drets humans –per cert, quan es sancionarà amb multa o inhabilitació els jutges responsables d’aquestes condemnes per part del TEDH?- La mateixa Sala que modifica tants cops com calgui la seva pròpia doctrina per evitar suplicatoris o assumir la competència en matèria de règim penitenciari. Descendint per la piràmide judicial trobem òbviament molts tribunals respectuosos amb l’estat de dret, però també d’altres que apliquen la màxima del Comte de Romanones –“Al amigo, el c…; al enemigo por el c…; y, al indiferente, la legislación vigente”–, sigui per justificar imputacions i severes condemnes contra dissidents (el darrer, Dani Gallardo), sigui per exculpar els afins, com ara els policies que van provocar una aturada cardiorespiratoria al lleidatà Enric Sirvent (A.C.S.) o deixar d’investigar les evidents connexions entre els serveis secrets espanyols i l’imam de Ripoll. Per no parlar de la Fiscalia, l’Associació majoritària de la qual celebra per les xarxes socials que els presos polítics catalans es prenguin els torrons a la presó.

Aquesta és l’Espanya real de 2020, per molt que la diplomàcia espanyola s’esforci a donar una imatge idíl·lica d’una democràcia més formal que material. L’actuació d’aquest deep state compta amb la col·laboració dels principals poders mediàtics, econòmics i eclesials, sota l’empara protectora d’una corona sense vot però amb un excés de vox. 

Al Congrés, azulones, verdotes y naranjitos aclamen entusiàsticament aquest excessos antidemocràtics desqualificant constantment el Gobierno per recolzar-se en forces narco-terroristas, filo-etarras y separatistes. Final del formulario Queda clar que el que representem les forces progressistes i nacionalistes formem aquest contingent dels 26 milions de desafectes al règim. Es tracta d’una clara majoria absoluta tant si es compta en escons com en població.

Com reacciona aquesta majoria? La força principal, el PSOE, es comporta de forma incomprensible timorata. Sembla que no han entès que als comptes del deep state computen entre els 26 milions a afusellar. Per als que se senten propietaris legítims del regne, el PSOE només és el tonto útil que ajuda a apuntalar el sistema. El PSOE no s’atreveix (alguns barons i sectors, segurament tampoc ho volen) a impulsar reformes valentes de regeneració democràtica (“desfranquització”) i per resoldre la greu crisi territorial. Potser ja els hi val aquest paper frontissa per apuntalar el règim? Si Pedro Sánchez fos un estadista valent, actuaria amb coratge per netejar les institucions de nostàlgics franquistes, impulsaria una llei d’amnistia i negociaria les condicions per celebrar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. El Sánchez del sí però no, avui blanc, demà negre i passat ja veurem, no sembla tenir la valentia ni la capacitat, per actuar així. Prefereix trampejar per subsistir, i gaudir del poder fins que unes eleccions o un nou complot intern l’enviïn a la paperera de l’oblit.

Els seus aliats de Podemos van arribar per assaltar el cel, però es troben avui encadenats a la casta dels despatxos i cotxes oficials. Gesticulen amb freqüència i, malgrat que la seva incomoditat sembla evident, acaben sospesant pros i contres fins substituir el podemos pel traguemos.

I, entremig, les forces nacionalistes, debatent-nos entre reforçar la majoria progressista o estirar més la corda. Els bascos tenen clara l’estratègia peixalcovista. No debades, el concert fiscal els hi permet actuar de facto com si visquessin en un estat federal. No és el cas dels catalans. El greu dèficit fiscal, unit a una indissimulada catalanofòbia dels aparells de l’estat, invalida l’opció de seguir mendicant millores de finançament i nous traspassos.

Si es confia que l’actual coalició progressista té veritablement la voluntat i capacitat per arreglar definitivament les coses, llavors recolzar l’actual govern és sens dubte una aposta intel·ligent. Digueu-me incrèdul, però, a la vista d’aquest primer any de legislatura, no albiro cap voluntat governamental d’intentar trobar una solució raonable. Ni veig el coratge polític per intentar-ho, ni tan sols la voluntat per simular-ho. A més, consolidat ja el Govern Sánchez amb els Pressupostos aprovats, tampoc té ara incentius per avançar en aquesta línia. Altra cosa és que, amb la perspectiva de les eleccions catalanes, s’escenifiqui un inici de taula de diàleg pensada només en clau d’afavorir les opcions electorals dels tres partits que ja van governar tripartidament Catalunya.

Tant de bo m’equivoqui i el Govern PSOE-Podemos tingui la valentia i capacitat que jo no albiro, i que els Reis –els bons– ens portin una taula de diàleg carregada amb una llei d’amnistia i el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Jo, per si de cas, seguiré treballant per aconseguir un desbordament democràtic que ens permeti deslliurar-nos del jou imperialista que ens encadena.  Bon any a tothom, que superem ràpidament aquesta terrible pandèmia i que ben aviat assolim la independència de Catalunya.