L’autora, Ana Ma. Saperas, reflexiona sobre dos funerals. Un d’aquest setembre, i l’altre de fa un any. El de mossèn Josep Dalmau i el de la senyora Juana. Reflexió crua però realitzada amb estimació i respecte. Segur que mossèn Dalmau comparteix la reflexió de l’autora.
Divendres vaig assistir al comiat de Mn. Dalmau a Gallifa. Davant el seu fèretre em va venir a la memòria un altre comiat d’ara fa un any. Ens va deixar la Sra. Juana.
Era un dia molt xafogós de setembre. Vaig entrar al Tanatori. Nomes hi havia la seva filla Àngela. Ningú més. Em vaig quedar amb ella unes hores fins que va venir una amiga seva i un matrimoni gran, amics també nostres. Em van prometre que no la deixarien sola.
Penso en els centenars de persones que estàvem a Gallifa. A la parròquia de Castellar érem onze. El Sr. Bisbe va acomiadar Mn. Dalmau juntament amb preveres i gent de l’església. Pel comiat de la Sra. Juana no va venir ni el mossèn del poble. Van dir que era fora. Finalment van enviar un capellà de més de noranta anys que el pobre, malgrat la seva bona voluntat, va protagonitzar alguna situació esperpèntica.
Crec que tots els que érem a Gallifa havíem compartit alguna cosa amb un home extraordinari com Mn. Dalmau. Hi va haver parlaments que hi van fer referència. Eren persones agraïdes a un home que va lluitar sempre per ajudar als qui ho necessitaven. La Sra. Juana va lluitar amb la vida des de ben joveneta. A ella no la va perseguir el feixisme. Només la perseguia la pobresa i el seu marit que entre borratxera i borratxera li donava una bona pallissa. Va treballar molt tota la seva vida per tirar la seva família endavant. Mai es va queixar per la duresa de la seva existència. També tenia sempre un somriure als llavis i unes paraules d’agraïment per tot lo bo que tenia.
La nostra senyora era voluntària d’una associació que visitava persones malaltes i gent gran a les residències. Ho va fer fins als vuitanta anys. Cap dels qui ella cuidava i acompanyava ni les seves famílies van venir al seu comiat.
El President de la Generalitat, un ex-president, càrrecs importats, homes i dones del món de la cultura van estar presents en l’adéu a Josep Dalmau.
La filla de la Sra. Juana esperava que l’alcalde del nostre poble treies el cap un moment. Nomes volia donar-li a la seva mare una mica d’importància. Havien tingut relació amb la família. Però malgrat haver-ho assegurat, no es va presentar. No hi va haver música ni discursos. Només l’esquela i una carta de comiat a la revista del poble.
Fer un paral·lelisme entre dos persones tant dispars pot semblar un disbarat. Però els dos han format part de la meva vida, i ambdós m’han ensenyat coses. Mn. Dalmau va regalar al meu fill una preciosa primera comunió al Santuari Ecològic. La Sra. Juana, per Nadal li regalava sempre un número de loteria. Deia que si li tocava tindria un futur millor. Regals diferents, però els dos molt bons i molt sentits.
Adéu senyora Juana, adéu Mn. Dalmau, tant diferents i tant iguals alhora. La mort ens iguala. Tots dos van marxar sols
Ana Ma. Saperas