La polèmica sobre l’avortament continua encesa degut ara a unes declaracions de l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella.

1. L’arquebisbe Omella condemna l’avortament encara que la dona estigui embarassada com a conseqüència d’una violació. Diu que “ha de prevaldre la misericòrdia vers el fetus”. Però l’arquebisbe hauria d’acceptar i predicar que també, i potser prioritàriament, la dona violada ha de ser objecte de la misericòrdia humana i de Déu.

2. Omella compara avortament i terrorisme. Diu que si s’accepta el poder de decidir sobre la vida d’un fetus queda justificat que un terrorista pugui decidir sobre la vida dels éssers humans. Argument estrambòtic! També es produeixen, fins i tot al setè i vuitè mes d’embaràs, avortaments espontanis contra la voluntat dels pares. Qui és, llavors, responsable? La naturalesa? La mala sort? Déu? No, bisbe Omella, no, Déu no és un terrorista avortista.

3. L’avortament no es terrorisme com diu l’arquebisbe Omella. L’avortament no és un genocidi, com el bisbe de Vic, Romà Casanova, va escriure fa una setmana. El llenguatge d’Omella i Casanova és molt diferent de l’emprat pel papa Francesc.

4. El papa Francesc escriu sobre l’avortament en els números 213 i 214 de l’exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli” (Evangelii gaudium). “Aquesta defensa de la vida per néixer està íntimament lligada a la defensa de qualsevol dret humà. Suposa la convicció que un ésser humà és sempre sagrat i inviolable, en qualsevol situació i en cada etapa del seu desenvolupament (…) No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana. Però també és veritat que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones que es troben en situacions molt dures, en que l’avortament se’ls presenta com una ràpida solució a les seves profundes angoixes, particularment quan la vida que creix en elles ha sorgit com a producte d’una violació o en un context d’extrema pobresa. Qui pot deixar de comprendre aquestes situacions de tant dolor?”.