La Caputxinada és un cop al nacional catolicisme

16

Unes cinc-centes persones (delegats estudiantils, professors, periodistes, convidats com Salvador Espriu, Joan Oliver, Jordi Rubió i Antoni Tàpies) es reuniren fa 50 anys, el 9 de març del 1966, en el convent dels Caputxins de Sarrià. L’objectiu fou constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. La reunió clandestina als Caputxins és coneguda com la Caputxinada.

          Les forces d’ordre públic assetjaren el convent i al cap de tres dies hi entraren sense manament judicial. La tancada i l’assetjament mostraven una de les grans contradiccions de la dictadura franquista. Un règim auto batejat de catòlic atacava una institució catòlica. També mostraven una greu contradicció interna del catolicisme. Amplis sectors de religiosos i laics del catolicisme català xocaven, en nom de l’Evangeli, amb el sector episcopal espanyolista afí al franquisme.

          El règim nacional catòlic atacà amb la seva policia el convent de Sarrià per a reprimir unes persones acollides per uns caputxins que actuaven segons l’esperit de l’Evangeli, de San Francesc d’Assis i del concili Vaticà II. La transmissió de l’Evangeli inclou la defensa dels drets humans com els de reunió i expressió, dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles sempre i arreu, sobretot en períodes de dictadura o en règims d’escassa qualitat democràtica.

          La Caputxinada de fa cinquanta anys és crucial en la vida política i eclesial catalana. D’aquells dies del març del 1966 sorgiren dues línies d’actuació que han incidit en el present i en el futur polític i eclesial de Catalunya. Políticament és constituí la Taula Rodona, organisme unitari de la lluita contra la dictadura. Eclesialment, els abats i provincials de les ordes i congregacions religioses signaren un manifest de suport als caputxins de Sarrià i aquest manifest es traduí en la creació de la Unió de Religiosos de Catalunya. La Caputxinada, entesa com l’Església acollidora de les persones i de les institucions que aspiren a viure de manera lliure i solidaria, també cal ara i aquí.

          Dos llibres expliquen aquest episodi: “La Caputxinada. Per la llibertat i una nova universitat” (1987) de Joan Crexell (Edicions 62). “La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat” (2016) de Clara Fons Duocastella (Ed Mediterrània). La Caputxinada revela les conseqüències que va tenir pels frares la seva col·laboració amb la lluita antifranquista: amenaces i coaccions des dels sectors més intransigents de l’Espanya dels seixanta, però també un corrent de solidaritat, fraternitat i obertura a la convulsa societat catalana de mitjans del segle XX.

          (Article publicat a www.tribunacatalana.cat)

Comparteix aquesta entrada